He pensat que seria d'interès...

-Les dues entrevistes que han sortit a Regió7 a la igualadina Èlia Susanna, antropòloga que està acabant la seva tesi sobre les eleccions en societats de post-guerra, i la seva estada a l'Afganistan. La primera és d'abril del 2009; la segona, el gener del 2010, passades les eleccions en què va guanyar Hamid Karzai

L’Afganistan és un nom que ha
estat habitual durant anys als nostres
telenotícies, des de la invasió
soviètica dels 80 fins a l’operació
Llibertat Duradora, que l’entrevistada
recorda que no és sinó
«una altra guerra». Els habitants
són de diverses ètnies (tadjiks,
paixtus, hazares, uzbeks) i comparteixen
l’orgull d’haver plantat
cara a Alexandre el Gran, Genghis
Khan, i també a la reina Victòria o
la URSS de Brezhnev. És el seu fet
diferencial. Èlia Susanna, antropòloga
igualadina, ha viatjat allà
per conèixer la seva experiència actual
de democratització després
d’un conflicte traumàtic.

Què porta una igualadina a
l’Afganistan?
Feia molt temps que volia anar
a l’Afganistan, una vegada van envair-
lo el 2001. La meva recerca era
entorn de processos de democratització
en societats de postguerra,
i l’Afganistan em permetia seguir
un cas des del principi. Sempre
m’havia atret l’Àsia, a més.
Quan va anar a l’Afganistan,
com es va gestionar?
Aquest darrer estiu. Vaig contactar
amb catalans que haguessin
anat a l’Afganistan, entre els quals
la Mònica Bernabé. Vaig parlar
amb ella i em va explicar allò indispensable
per viatjar a l’Afganistan.
Allà la gent és molt pobra
i un estranger és un blanc, no de la
violència talibana perquè sí, si no
que has de prendre mesures per
evitar segrestos pels quals vulguin
un rescat: tenir un xofer, un
allotjament segur... També vaig
contactar amb una professora de
la UB que era esposa del director
del Centre nord-americà d’Estudis
Afganesos. La Mònica també em
va aconsellar com vestir-me, a
posar-me el hijab.
El viatge va ser de Londres a Islamabad,
i d’Islamabad a Kabul?
Sí, el problema és que jo no tenia
visat pel Pakistan, i a Heathrow
ja no em volien deixar volar. Al fi-
nal, vaig poder marxar amb la
condició de fer-me el visat en arribar
allí. A Islamabad em vaig
adonar que ja havia entrat en un altre
món. Mentre m’esperava en
una sala a part que fessin els tràmits,
vaig obrir la motxilla i em vaig
posar les robes per tapar-me, els
bombatxos i el vel al cap. I llavors
ja estava, ja no em distingia massa
d’ells, perquè un cop ets a l’Afganistan,
ells són també gent blanca,
alguns fins i tot rossos.
Es notaven moltes mesures de
seguretat a l’aeroport de Kabul?
Hi has d’anar a peu a partir de
600 metres abans d’entrar, et miren
les maletes fora de l’edifici... Un
occidental allà ja saben que ve a fer,
amb un passaport de la Unió Europea
tens molts privilegis. És injust
que la teva vida valgui més que
la dels altres. És així.
Quines eren les mesures que
prenia personalment?
Ja tenia l’experiència de Guatemala,
on em trobava rodejada de
soldats darrere els cotxes i havia de
ressaltar que coneixia tots els caps
de la regió —cosa que era ben
certa—, per remarcar que no era
sola. Però si que feia quelcom
que no era massa correcte, que era
posar-me davant en els transports.
En fi, però un antropòleg també va
conreant el sentit comú: amb els
vestits aconseguia més proximitat
amb els afganesos.
I quins contactes hi havien
allà?
El meu principal suport eren les
Nacions Unides, que amb tots els
seus defectes em dóna confiança
i tenen guanyat un cert respecte. El
cap de la regió central l’havia conegut
de la mà de l’espòs de la professora
de la UB, i ell es va preocupar
per mi.
Han dit que en deu anys estarà
resolt el conflicte i hi aniran turistes
allà. Tan aviat?
Abans i tot. Em molesta que
alguns de les ONG diguin que
l’Afganistan és a l’Edat mitjana, això
és un anàlisi molt simple. Jo no vaig
dient que ajudo els afganesos,
simplement transmeto informació.
Les ONG a penes es movien de Kabul.
Com era el dia a dia?
Dos o tres dies de la setmana
anava a les regions, a Capisa o al
Panshir, amb els vehicles de l’ONU;
la resta de dies em quedava a Kabul
a fer històries de vida. En sortir
de Kabul, amb les retencions, allí
parat, és quan es passa més por.
Durant els trajectes també hi ha
perill, però per la insurrecció.
Com es diferencien?
Hi ha els senyors de la guerra,
que no han de ser necessàriament
talibans, sinó que són khans
que se senten més segurs amb
ells o que reben més mitjans d’ells.
El país està més bé ara, sense
els talibans?
Els talibans tenen terroritzada la
gent. Les dones eren tancades a les
habitacions. Generen una por que
fa que tothom calli. La meva tesi és
veure com la cultura de la violència
perverteix la democratització.
Per la por.
Des de fora, sembla que mani
la llei del més fort?
Això és fals, és un reduccionisme.
Fa trenta anys que estan en
guerra, qui no estaria així? Són
apriorismes que fem des d’aquí, i
no entenem coses intrínseques
de la cultura afganesa, com el respecte
a les dones o l’hospitalitat.
.......................................................................

L’antropòloga igualadina Èlia
Susanna López ha estat testimoni
d’excepció de les eleccions presidencials
que van tenir lloc l’any
passat a l’Afganistan. Aquesta jove
professora de la UOC s’ha especialitzat
en el seguiment de processos
electorals en societats de
postguerra, un tema que desplega
en la tesi que està ultimant, centrada
en el cas de l’Afganistan. En
breu, tornarà al centre de l’Àsia per
prosseguir una experiència que l’apassiona.
Tot fins al punt que va
coordinar les observadores locals
en les darreres eleccions.
Com va viure les darreres eleccions
afganeses?
Aquesta vegada hi anava en un
projecte de voluntariat d’una fundació,
una missió d’observació
electoral local, feta pels mateixos
afganesos. Aquesta no és la que fan
la Unió Europea o l’ONU, són gent
del país que observa les pròpies
eleccions, des d’un punt de vista
democràtic, és molt interessant.
Quan m’ho van oferir, pensant
que és un punt central de la tesi,
vaig pensar que seria molt interessant,
i no vaig dubtar a acceptar-
ho. Quan feia dos dies que estava
a l’organització, em van demanar
que m’encarregués de totes
les observadores locals, dones,
del país. Això em va donar la possibilitat
de veure la dinàmica de tot
l’Afganistan. El dia de les eleccions
els estrangers no podien
sortir, i en canvi un company fotògraf
i jo vam fer unes quantes voltes
pels col·legis electorals. Després,
ens vam tancar a rebre reports
de tot el país amb la meva assistenta,
que parla pashtu i persa.
Però la meitat d’observadores ni
van actuar, vaig arribar a aquesta
conclusió.
Hi va haver frau?
La UE va dir que havien estat
unes eleccions «justes però no
lliures». Em fa vergonya ser europea:
havien caigut bombes, tothom
ple de por, sense sortir de
casa, la meitat de col·legis electorals
tancats... Em recorda al que explicava
el meu avi de les eleccions
de la República, amb l’agreujant
d’un nivell de por i amenaces
molt bèstia, que provoca que els
homes no deixin les dones sortir de
casa. Al sud van separar els col·legis
electorals d’homes i dones
amb quilòmetres pel mig. Era flagrant,
els col·legis electorals eren
buits, i això que Kabul no és el lloc
més perillós... i ja no hi havia gent
votant. Unes eleccions que comparades
amb les de Guatemala o
Bòsnia, fins i tot, eren una presa de
pèl. Hi han afganesos que diuen
que s’havien de fer, però penso que
al final les eleccions han provocat
competitivitat, i amb això un nivell
de violència que encara no ha parat.
No sé si han estat contraproduents.
I Abdullah Abdullah, l’opositor
a l’actual president Karzai?
Va renunciar a anar a una segona
volta dient que «provocaria
més violència», cosa que és certa.
Però al final la violència ha continuat.
Penso que també ho va dir
perquè en una segona volta la diferència
hauria estat tan minsa i els
haurien obligat a formar govern
junts.
Quin perfil tenien les observadores
amb què treballava?
És molt complex. Afganistan,
abans que es proclamés de nou
Karzai, va quedar en un rànquing
de països corruptes com a segon
del món. I és cert, hi ha un nivell
flagrant al govern però també a la
societat civil. Hi ha una cultura de
la violència molt alta, s’organitzen
en clans, s’interrelacionen entre
ells després de tantes guerres i el
nepotisme, és clar. A l’Afganistan,
quan trucaves per demanar a les
observadores com havien anat les
eleccions, s’hi acabava posant el
marit. I la gràcia era que parlessin
les observadores. Però allà, per
motius de seguretat, és normal
que les dones no sortissin. No sé si
han estat els 30 anys de guerra o la
dinàmica del nepotisme, però hi
ha un problema de desenvolupament
cultural, potser pel factor
d’haver estat sis anys sota els talibans.
La família i la procedència té
molt a veure amb les relacions
interpersonals
És un país en retrocés?
No. Diria que hi ha molts problemes,
però és el món el que
està en retrocés.
Però ha empitjorat?
Sí en termes de violència, el
2002-2003 la gent estava més animada
que el 2005, quan hi va haver
les primeres eleccions. S’ha
empitjorat a nivell de violència i hi
ha la por que marxin les tropes internacionals
en un parell d’anys.
L’OTAN potser sí. Però estic segura
que els Estats Units no marxaran,
no volen que torni a controlarho
Bin Laden i els talibans, que no
són afganesos en majoria.
Vénen del Pakistan?
Els centres de poder talibà estan
allí, a Peshawar. Els talibans vénen
de diversos països de religió
musulmana. Alguns són afganesos
de l’ètnia pashtu.
Hi ha bombolles de seguretat?
Sí, algunes zones, però exceptuant
sempre les carreteres. El cert
és que hi ha moltes regions paci-
ficades, tot i que està ple d’armes,
cas del Panshir. Crec que no és fàcil
canviar un país que ha viscut 30
anys en guerra, no podem esperar
que en pocs anys s’arregli. Però no
crec que estiguin pitjor. La cooperació
no funciona com hauria
de funcionar, però el país està
avançant en l’educació, va més
gent a la universitat. El nivell de les
universitats dels hazares és comparable
al de Teheran. I per qui no
ho sàpiga, el nivell educatiu de les
dones a Teheran és molt estimable.
I si comença un grup ètnic a portar
les filles, pot ser que els altres
pobles s’hi afegeixin.
Els afganesos perceben la presència
occidental com un perill
per a la seva pròpia seguretat?
Hi ha casos com els contractors,
americans que es morien de gana
al seu país que ara han anat a fer
negoci allà i es passegen amb l’arma
per allà. Quina lliçó els estem
donant? L’Afganistan no és l’únic
país que hi ha conflicte armat,
cap país no funciona. Les tropes internacionals
no estan ajudant, són
un actor més del conflicte, que per
interessos necessiten pacificar la
zona i que hi passi el petroli.

Things that we lost in the fire (i en altres puestus i circumstàncies)

Atenes

Noto una familiaritat estranya, enganyosa, amb aquesta ciutat. Reconec molts llocs en els quals vam passar el darrer octubre, però potser em costa més reconèixer-me a mi mateix, caminant sol per aquests llocs, sense l'Enric i la Roser, que ja han fet les seves vacances. Serà l'única tarda lliure que tindré en set dies, i no puc evitar de caminar més enllà de la Plaça Syntagma.

Entro de nou als jardins del Zappeion. Sento el contrast entre aquella preciosa tarda d'octubre en què ens hi vam passejar els igualadins, en les darreres hores de viatge, i els primers instants del viatge d'enguany. Arribo al Temple de Zeus, la gran assignatura pendent de l'any passat. Avui sí que està obert. Iupi.


Està plantat al bell mig d'una esplanada. Hi ha una dotzena llarga de turistes fent fotos, i un xicot pèl-roig (irlandès, suposo) dibuixant els perfils de la construcció. Vista de més a prop, se'm reforça la impressió que me'n vaig endur fa un any. És trist que només quedin dempeus unes poques columnes, però la capacitat de suggerir que deixa en l'home la seva imatge, solitària, enravenada, no té preu.

Corint

M'he llevat tard, just el dia en què comença el periple. M'he deixat el mòbil a l'hotel, a més. Lògicament, les cares dels que m'esperen a l'autobús no són amistoses. Em poso, per tant, ben al darrera. Els passatgers que queden per recollir, que desconeixen qui ha provocat el retard, seran molt més simpàtics amb mi.

Sortim d'Atenes cap a Corint, en una jornada de transició. Passem pel canal, hi parem poca estona, i anem a veure el temple d'Apol·lo, que per a qui ha vist el Temple de Zeus fa poques hores, bé... li rellisquen bastant les columnotes que queden de Ca l'Apol·lo Corinti. Vora Corint hi ha Epidaure, amb el seu espectacular teatre cèlebre per la seva acústica. La guia recita al bell mig de l'escena a Kavafis, però sense la música de Lluís Llach. Hauria estat massa enyor per a mi.

Ja a la tarda, arribem a Nàuplia. Els meus budells se'n recorden del dinar; i un parell de bars de Nàuplia, dels meus budells. Pel demés, Nàuplia em recorda una mica a Egina, però sense tuf de peix. En certa manera, s'assembla molt a Sitges. Als 36 viatgers que farem nit a la vila se'ns distribueix en dos hotels. Al meu grup li toca l'Hotel Nàuplia (això és esmerçar-se per trobar un nom). Per sort, entre els meus acompanyants - tots de l'Estat- hi han algunes persones que parlen català. Ja patia.

Pel dimecres, acaba la Grècia pintoresca i dels 'souvenirs', ens endinsem després de dinar en ple Peloponès, territori inhòspit, i al final del dia, serem a Esparta.

Micenes

Després de passar una hora més a Nàuplia, l'autobús gira dret cap a Micenes. Avui en dia es considera als micènics -una civilització de meitats del segon mil·leni abans de Crist- com els primers grecs, o sigui, gent amb el nas punxegut, molta mala llet i uns 'vivales' de no dir.

Primera parada: la tomba d'Atreu o Agamèmnon, on es manté intacte l'esquema de construcció funerària dels micènics, encara que els britànics i els alemanys han desvestit l'indret de tots els seus elements ornamentals i rosetons. El túmul i la tomba, construïda en forma cònica dins el turó, amb una entrada rectangular i una obertura superior en forma de triangle, traspuen el poder que van assolir els micènics, la por a la mort que tenien i també <> explica la guia.

Temien a la mort, però l'administraven sense massa manies. Només cal recordar la guerra de Troia (els aqueus eren els senyors micènics, cas de Menelau o Agamèmnon) o notar el terrorífic 'karma' de la ciutat que dóna nom a la cultura, Micenes. S'alça vora la tomba d'Atreu, on la va descobrir el mític Schliemann els anys '70 del segle XIX. Micenes és una presència imponent, i agressiva, en un territori esquerp, des dels turons del qual es pot divisar la costa. La ciutat estava edificada en una muntanya ben alta, no la que ho era més, però sí la que aleshores tenia millor accés a l'aigua. Es va edificar els segles XIV o XIII abans de Crist, i en diverses fases.

Alguns sectors de les muralles conserven un aire orgullós i amenaçador. I és clar, no hi ha més amenaçador que la vista d'un dels objectius del meu viatge, la Porta dels Lleons, que dóna entrada a la fortalesa.

Ningú ha pogut establir amb certesa perquè hi han els dos lleons mig alçats, dominant la porta, perquè els hi van esculpir. Però si volien deixar el segell de la Casa reial de Micenes per a l'Eternitat, se'n van sortir.

Mystras

En el sopar d'Esparta, on no queda absolutament res dels antics lacedemonis o espartans, em va brindar l'oportunitat de dialogar amb un sector del grup d'espanyols que m'acompanyen, unes persones en concret que no tenen cap simpatia cap a la petita nació de l'extrem nord-est de la Península Ibèrica. Es tracta d'un pare i una mare de família que, després de deixar verd a Zapatero, no van tenir més idea de preguntar-me <> perquè <>. Jo els vaig respondre educadament que si això fos cert, estaria encantat de patir aquesta mena d'esclavatge.

El pare de família crec que volia seguir amb la discussió amb arguments per fomentar la pau i la germanor entre els pobles, però per sort, se'm va rescatar per anar a fer un tomb.

L'endemà, Mystras. Es tracta d'un seguit de capelletes i esglésies encadenades a la falda del mont Taiget, on els espartans llançaven els bebès amb pinta de poca salut. La visita ha transcorregut sota un cel gris clar, el marc per admirar les construccions del què va ser el principal centre bizantí al Peloponès els segles XIV i XV. Seguint amb els paisatges bucòlics, l'autocar ha reemprès a la tarda la marxa, ara cap a Olimpia. Hem atravessat l'extrem sud de l'Arcàdia, la terra que evocaven els poetes antics, i que a causa dels focs del 2007 i el caos immobiliari grec, no té massa cosa per glossar ja.

Olimpia

El cel metàl·lic del dijous ens acompanya també el divendres en la visita al santuari d'Olimpia. Malgrat l'espantós incendi de fa dos anys, que va devastar els boscos de l'Èlida, l'àrea que ocupa Olimpia desprèn una aura especial. Del foc, se'n va salvar pels pèls, junt a un sector del bosc que embolcalla l'entrada.

La nostra guia ens gratifica amb una explicació maratoniana, que va alternant amb les escridassades a algun turista que no acaba de respectar prou el jaciment. La resta dels viatgers del meu grup estan molt entusiasmats amb l'estadi, el què va ser el primer estadi, i no ha faltat la foto de rigor fent veure que encetem una carrera. Un grup d'escolars alemanys ha preferit no estar-se de res i sí que han arrencat a córrer. Afortunadament, només han emulat als antics grecs en l'acció en si, i no han fet les gambades en pilotes.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, el què en queda) i la construcció del Philippeion, ordenada pels dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És una Diada, la primera que passo fora de Catalunya, que he viscut rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes que també vénen amb el grup són menys romàntiques i es limiten a esbossar un somriure quan recorden el dia que és. El meu somrís és un pic més trist que el d'elles, són ja 295 anys agafats pels collons. Ara que ho penso, però, sempre -amb més o menys intensitat- hem estat agafat pels collons. I no per això deixarem de ser collonuts.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, del què en queda) i la construcció del Philippeion, que van ordenar els dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És la primera Diada que estic fora de casa, i la passo rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes són menys romàntiques que jo i, quan se'ls esmenta el dia, es limiten a esbossar un somriure. El meu somrís és més trist, un pic més: són ja 295 els anys que portem agafats pels collons. Bé, ara que ho penso, sempre hem estat agafats pels collons -però amb més o menys intensitat-, no? I no per això, deixarem de ser collonuts.

A la tarda, l'autobús abandona el Peloponès després de quatre dies, a través del pont que uneix Patràs -la tercera ciutat de Grècia, tan bulliciosa com deixada- i la costa de Lepant, ja a la Grècia continental. El primer segment del viatge, per un territori flagelat pels incendis i per la mania de construir allà on els rota, és pesadíssim. Després, la bellesa paisatgística del camí cap a Delfos i el bon ambient que regna a l'autobús tot escoltant Theodorakis, assuauja una Diada agredolça.

Delfos

La tossuda pluja que cau a Delfos em permetrà amortitzar el paraigües que vaig comprar a Nàuplia. La guia està entusiasmada amb el Museu, però és molt més reticent a deixar-nos passejar per les runes. Només la insistència del meu estimat Ramon, valencià irreductible, ens permet poder gaudir de trenta minuts (no, el programa de Joan Salvat no) de visita sota el plugim. Gràcies Déu meu per inventar les xiruques, per això a Zeus li van plantar l'ERO. Molts companys de viatge es quedaran a l'autobús i no veuran l'elegant temple d'Atena Pronoia. Només portaven sandàlies.

Meteora

S'acaba el periple. La mare de família anti-polonesa segueix tan tibada com sempre; el pare i marit -és militar- sembla que no em tingui mania personal, per bé que veig inapropiat anar a prendre-li el pols sobre el tema personalment. Després d'una pallissa històrica amb autocar, vam arribar molt tard el dia abans a Kalambaka. Els místics monestirs que coronen roques molt similars a Montserrat seran la nostra darrera visita a Grècia.

La guia comprèn el cansament que duem a sobre i alleugereix les explicacions. Ens deixa força estona per a les fotos. He volgut tornar abans a l'autobús per poder escriure sobre la jornada. Una entranyable iaia de l'expedició és al bell mig del passadís del nostre transport i, aparentment, em barra el pas. Li prego que em deixi passar i ella accedeix. Un cop he passat entenc que m'estava protegint. Bé, em protegia dels seus gasos intestinals, en concret.

A les muntanyes de Meteora (com resseguiré les fotos que n'he fet, i no són massa bones!) he estat prou amunt per veure tota la inacabable plana de Tessàlia, on rees mil·lennis enrere, els seus habitants van criar els extraordinaris cavalls que van facilitar als macedonis, els seus veïns del nord, conquerir l'Àsia i dominar el món conegut. Encara que es miri des de tan amunt, Macedònia és massa lluny per divisar-la. Una altra assignatura pendent. El país que em fascina per haver vist nèixer a Filip II i Alexandre el Gran, dos bèsties que han merescut llibres i també es mereixerien passar pels tribunals, haurà d'esperar.

El retorn del nord al sud de Grècia en una sola tarda és un calvari. Deixem enrere la Tessàlia, passem pel costat de Làmia i aviat serem vora Tebes. Veiem de pas les Termòpiles, que dos mil anys de terratrèmols i erosió han fet que deixi de ser un petit pas, però on encara hi ressona la gesta dels espartans i els tespis. Les barcelonines de l'expedició han gaudit de valent fent fotos a l'estàtua de Leònides. Està esculpit tal com Déu el va portar al món, només amb una espaseta i escut. Ho tenia clar si amb aquest vestuari volia parar als perses...

Al vespre, un cop a Atenes, els companys i companyes m'han animat a anar a un sopar de comiat improvisat. Millor. Cal omplir les hores del compte enrere.

Perquè ben aviat canviaré els 'shorts' que em fan semblar anglesot per uns texans; substituïré la petita Nikon Coolpix per la contundent D40; i deixaré d'escoltar els noms de Fídies, Tèofanes o Leònides per passar a escoltar els d'insignificants líders polítics, sindicals i patronals, o, simplement, líders de la imbecil·litat. Canviaré els somriures dels companys de viatge per l'estrès dels caps de premsa. I aquest quadern, que he omplert de lletra sobre una petita odissea, es <> amb la meva rutina diària.

Els 10 manaments d'Encefalograma Pla (perdó, Ventdelplà)

Em fa l'efecte que m'he quedat sol en la meva creuada particular contra aquesta mer... meravellosa sèrie (volia dir merda, però com veieu m'he contingut), i per tant, en el meu últim alegat contra la basòfia més gran que ha sortit de la petita Catalunya des de que va néixer Albert Boadella.




Odi al 'happy end'? Misantropia nihilista? És difícil de dir, però per si algun dia les meves modestes reflexions arriben al meu admirat Benet i Jornet, doncs... que em perdoni la ofensa i es faci una trepanació a ell mateix o el qui va generar aquest enorme despropòsit.


Manaments:


1- Si una bomba atòmica cau sobre Ventdelplà, a la bomba li surten potes, es posa ulleres (d'urani enriquit, això sí) i entra a treballar de bibliotecària.
2- Si vostè té un greu problema ossi (dels ossos, s'entén), es trobarà que l'osteòpata ara és drogadicte, però tranquiiiiiiiiil, si va a veure la metgessa que és una pixapins de Barcelona que no distingeix un roure d'una sequoia, ella li arreglarà.
3- No cal preocupar-se pel temps que farà: sempre fa sol i es pot anar amb camisa i una jaqueteta. Els rigorosos hiverns de Girona no existeixen. Si l'episodi que està veient plou, és degut a una paranoia transitòria del realitzador (la mateixa que té cada dia el guionista -ah, n'hi ha un?-). El cas clàssic del clima? L'efecte hivernacle i el canvi climàtic que no entén Rajoy (d'acord, és idiota, però...) l'entenen tots els nens de Ventdelplà en un minut: http://www.youtube.com/watch?v=iQqT2d27g1Y. Ara bé, la conclusió que en treuen és que no s'ha d'engegar la calefacció i més val posar-se un jersei per casa. Paradoxa: és que al cony de poble mai hi fa fred!
4- Darwin va descobrir la selecció natural, a Ventdelplà la selecció subnormal: dos adolescents home i dona a la flor de la vida triaran una cocainòmana i un psicòpata que els treuen 15 anys. Una equivocació? I ara, un signe de maduresa, com el de deixar una parella per un antic nòvio que passa per allí el dia abans que l'internin al psiquiàtric.
5- Les dones menors de 35 anys que arriben al poble passen primer pels braços del veterinari; després, ell se'n adona que la relació és impossible (mentre, a l'entrada del poble arriba un Ford Focus amb una dona, blanca, soltera de... menys de 35 anys). El veterinari és prou imbècil per dir que és culpa seva i que va ser infidel, però sempre l'acaben perdonant amb 'aiiiii, en el fons, és culpa meva, lo nostru no pot ser'. I per què? (perquè, mentre, a l'entrada del poble arriba un Ford Focus amb una dona, blanca, soltera de... menys de 35 anys). Aquesta és la principal ocupació de l'únic veterinari d'una població d'economia agropecuària, tocar les dones (i fins i tot els homes), abans que els animals.
6- A Ventdelplà els jaciments íbers en boscos estan amenaçats per camps de golf. Els íbers s'organitzaven en atalaies (damunt turons). Conclusió: el golf a Ventdelplà és una mescla de 'trekking', bèisbol i senderisme.
7- Si vostè és immigrant, indocumentat, sense qualificació professional i porta 25 anys del calendari lunar sense banyar-se, a Ventdelplà troba ràpidament una casa d'acollida, casa, feina i cotxe.
8- Russos, australians, romanesos i swahilis aprenen el català en un mes i el parlen com un lletraferit de l'IEC; el matrimoni Ramiro's House porta 40 anys al poble parlant-lo i al seu costat, els nens d'Estopa semblen Lluís Llach.
9- Si vostè va a les eleccions municipals després de 60 anys a Rússia i sense ciutadania, no només hi pot concórrer, sinó que guanya els comicis davant un empresari corrupte que ha subornat fins i tot les termites de les taules electorals. Després, el dolent se'n penedeix i es posa a llegir Tintíns i manuals d'urbanitat.
10- Manament de reciprocitat. Si un actor mor a "El cor de la ciutat", al cap de dues setmanes surt a "Ventdelplà". Si mor al poble de Catalunya amb més densitat de borderlines per metre quadrat, pot anar a "El cor de la ciutat", però també al cel, previ test d'intel·ligència amb un únic resultat possible.


Per acabar, mostrarem com defineix la web de la sèrie al veterinari i el redefinirem personalment.

Web: Veterinari de Ventdelplà. És la persona més activa del poble: col·labora en totes les activitats culturals, esportives, socials, lúdiques i de tot tipus que es fan a Ventdelplà. I és que el Julià s'estima profundament Ventdelplà, hi creu i defensaria el seu poble davant del món. És un seductor incorregible o, com diuen els seus amics, un titafluixa. Quan ha tingut relacions serioses i consolidades -amb la Mònica i amb la Nicole- ho ha acabat espatllant, embolicant-se amb altres dones, per por al compromís.

Opinió personal: Veterinari (pobres vaques) de Ventdelplà. És la persona més activa (sexualment, que no neuronalment) del poble: col·labora (magrejant a les dones) en totes les activitats culturals, esportives, socials, lúdiques i de tot tipus (mai tan ben dit) que es fan a Ventdelplà. I és que el Julià s'estima profundament (totes les dones de) Ventdelplà, hi creu i defensaria (el puticlub de) el seu poble davant del món. És un seductor (i inepte) incorregible o, com diuen els seus amics (banyuts), un titafluixa. Quan ha tingut relacions serioses i consolidades (lo just per menjar un bol de llet amb Kellogg's) -amb la Mònica i amb la Nicole- ho ha acabat espatllant (sense que es rebentés el condó, meritori), embolicant-se amb altres dones, per por al compromís (i a exercir una activitat intel·lectual sostinguda).

"El mirall", respirant bon rotllo (malson a plena llum del dia, bé, era entrat el vespre)

Benvolguts Carmen, Jordi i Maria José,

el passat dissabte dia 8 de novembre vam anar a veure "El mirall", com que sóc l'únic que va deduir el final 'teletubbie', es va decidir que ho preguntaríem de primera mà.

Es tracta d'un telefilm d'aquests que fan una mica de por, del minyó aquest que dirigeix l'Internado, Àlex Sampayo (de 'sant' ben poc, quines gracietes). Anem a pams... a la penúltima escena el mamarratxo aquell de la barba la va a matar... aleshores... es trenca el mirall, ella es gira i crida i...

a) El mirall s'ha empassat a Leticia Dolera i per això no va venir a veure la peli a Igualada. Un dels bitxus de dins s'apodera del seu cos

b) El mirall s'empassa la meitat psicòtica i insegura de Leticia Dolera i queda la part guai, segura de si mateixa, de anem-nos a emborratxar a l'Up&Down

c) Vam ser víctimes d'una Il·lusió Diabòlica, estàvem desgranant teories sobre la mobilitat del llavi superior de l'Aznar i ens va semblar que havíem vist una pel·lícula que feia una mica de por i on la gent no parlava amb pronoms febles


Vaig poder parlar amb el responsable de l'asuntu i segons ell:

"el ente que controla el espejo se apodera del cuerpo de Leticia Dolera y la deja encerrada dentro"

i jo: "però creia que el mirall només xuclava la seva part psicòtica i insegura"

i ell: "te lo pareció? muy bien, ya quería yo crear controversia"

Controvèrsia?!?! El què vas crear és mal rotllo!!!

LLIBRES: "Jonathan Strange & Mr. Norrell". Harry Potter era un passarell

Vaig veure aquest llibre per primer cop en una parada d'autobús, i se'l estava llegint una senyora d'uns quaranta anys que normalment baixava a Esparreguera. Des del primer moment em va atreure l'atenció, no sé si pel nom i el disseny de les lletres, per lo doble que era o pel dibuix del corb, sol, allà a la portada.
Buff, es tracta d'un llibre immens. Potser pel seu propi ritme d'altibaixos, perquè -com una muntanya russa- l'autora Sussana Clarke es detura en detalls que ens semblen nimis i que després tenen una importància enorme. La gran bondat del llibre és la seva assimetria acollonant, i al mateix temps la naturalitat amb que Clarke la condueix. Els dos protagonistes també són la nit i el dia: Norrell, un mag xaruc, aplicat inelegant i histèric; Strange, un mag arrogant, arrogant, arrogant... i a part d'arrogant, educat, atractiu i audaç en extrem. El llibre arrenca amb el primer, que és el primer mag en segles a Anglaterra que pot fer màgia efectiva, i això, a principis de segle XIX ho aprofita la Corona per lluitar contra Napoleó.
Norrell no és l'únic mag d'Anglaterra, ja que segons una vella profecia n'hi ha d'haver dos. L'altre apareix 200 pàgines més tard, Jonathan Strange, que es vol fer un lloc al món de la màgia i, amb el seu talent innat, es converteix en alumne de Norrell. Clarke retrata ambdós homes enmig d'una opulenta societat anglesa rendida al seu talent, envoltats de familiars (Strange s'ha casat recentment), amics, coneguts, criats, polítics i enemics. De la crònica social semi-Jean Austen de les primeres 400 ó 500 pàgines es passa a un tombant dramàtic, fosquíssim, en les darreres 300. Strange s'obsessiona amb un rei mag d'Anglaterra del Nord, i amb això per les fades i la màgia negra; Norrell es nega a ensenyar-li els llibres que té sobre això i parteixen peres. El que no diu Norrell és que ell també va convocar una fada, o sigui màgia negra per ressuscitar una donzella. I aquesta fada...
En resum, un llibre immens, ple d'una imaginació inesgotable, fecunda, amb uns girs argumentals impactants i esglaiadors. L'humor que destil·la, genial, però tan negre, em preocupa sincerament que no quedi degudament reflectit a la pel·lícula que fa anys que anuncien i que havien d'estrenar aquest 2008 (i que si aquest any no té 24 mesos) i que ara ja seria miracle que s'estrenés el 2009.

PSEUDOESPORTS: La Mosca Anatòmica a l'Obert de Vòlei Sorra

I...


... amb una convocatòria de sis persones adultes, la majoria de les quals treballen com a negres desenes d'hores a la setmana, l'equip de la Mosca Anatòmica va començar el seu periple per l'Obert de Vòlei Sorra d'Igualada, en la categoria Costellada.






























........................................................................................................................................


1r partit. La Mosca Anatòmica-Lisiats Volei Club, 0-2 (1-15, 11-15)

Per desgràcia, aquesta gentussa no tenien res de categoria costellada ni de lisiats, sinó que eren uns flipats de la vida que sortien a la sorra com si els hi anés el pa. I de pa ve patètic. Ens claven els sis primers punts mentre jo pregunto a la nena-fashion adolescent que fa d'àrbitre si la podem tocar amb el peu mentre les parelletes dels Lisiats es tiraven els 'trastos'.
En el segon set els hi fotem la por al cos, gràcies a l'entrada de l'Anna i els esforços del Pin, i també en menor mesura a que em salto el reglament i toco la xarxa alguna vegada que altre per rematar. Al final es posen les piles, i res a fer.

2n partit. La Mosca Anatòmica-Kmarades Revolutions, 0-2. (10-15, 13-15) Per fi un equip tan dolent com nosaltres! En un partit que comença a les 3 de la matinada, enfortits per l'arribada del nostre guia espiritual, Xavier Rica, que no havia pres part en el primer partit ja que estava perseguint drogates per Manresa, la Mosca Anatòmica comença amb energia. A la infermera major se la veu molt motivada per l'arribada del seu nòvio, sense enrecordar-se'n que l'endemà han de pintar el pis. Mentre, per variar, perdem el set. En el segon, ens avancem i els comencem a castigar seriosament, ja que el Pin controla la situació a la xarxa (o la situació el controla a ell, no me'n recordo). En el salt més alt que faig en ma vida (més que quan Koeman va marcar a Wembley), aconsegueixo un punt a la xarxa, però m'entra sorra a l'ull i perdo la lent de contacte. Un desastre, saco amb la vista partida en quatre dimensions i faig un punt, però no veig ni on és el Xavi per demanar-li el canvi. Gran Anna resistint a la xarxa; molt bé el Pin i la seva cunyastre Marta tornant-ho tot, i sobretot molt bé la Nana gravant el partit. Per cert, perdem, per culpa d'una sacada multidimensional meva.







































..........................................................................................................................................................................




3rpartit. La Mosca Anatòmica-Indis Folls Mix, 0-1 (2-21). L'equip paga els excessos nocturns del dissabte cap al diumenge i l'absència de dos components. Aprenc a tornar la bola quan ells ja en porten 17; el Xavi ha fet més metres ja que cinc negres corrent la marató; l'Anna paga 3 dies seguits de partits i la Carme està cansada d'haver pintat el dia abans. Quan, al·leluia, faig un punt sacant, em fa tant mal la mà que no torno a rascar bola. Sense comentaris.

.........................................................................................................................................................................

1x1
Marta "Torpedo" Mota: segura. No estava gaire segura de fer-ho bé, però la biòloga va estar a un bon nivell en els quatre partits que va disputar el torneig, també amb les Fèmines. Una jugadora de futur.

Xavier "Bronson" Rica: justicier. El gurú de l'equip va perseguir les boles amb el mateix entusiasme que persegueix els delinqüents a Manresa. La seva fe va mantenir l'equip en els moments més delicats (però vam perdre igualment, que consti).

Pin "4x4" del Río: treballador. Malgrat tenir una part del cor a Canàries, i també certa part del cos en... ehem... va resultar exemplar el seu esforç a la pista, en totes les posicions. Contraten a éste hombre.

Siscu "l'àliesuselinventeuvatros" Vilaprinyó: decisiu.. Decisiu en no fer res, naturalment. Va fer un puntet a tots els partits salvant l'honor de l'equip (quin honor?) i va tirar la resta del temps buscant la lent de contacte, mentre a la pista es seguia jugant.

Anna "Earthquake" Rodríguez: estel·lar. Va quedar demostrat que és la única que té alguna mena de futur en aquest esport, però li recomanem vivament que no deixi l'estament educatiu. Molt decent, esforçada i efectiva en la majoria de punts disputats.

Carment "Injecció" Rodríguez: incombustible. La més veterana de l'equip va anar de menys a més, arribant a totes les pilotes (una altra cosa és lo que venia després). La nostra infermera predilecta va complir, una sorpresa positiva.


Nana "Powerpointer" Gorgojo: eficaç. Tan eficaç com és fotent-li canya a l'Àngel ho va ser amb les pilotes (de vòlei, clar). Jugadora revelació, sense cap mena de dubte, amb les Fèmines. Ara bé, molt més estimable el seu treball amb la càmera, immortalitzant la deblacle de la Mosca Anatòmica, però embellint-la amb unes imatges impagables.

Més de la boda i altres esdeveniments socials!!!

PEPE...

Tu, un perico el qual sense el teu nom aquest petit somni fumeta que es diu Calaiaia no seria el mateix (per la cançoneta i més), ens vas decidir abandonar. Has durat menys que Àustria a l'Eurocopa, però més que els peixos del Pere-Jaume i la Marta (ai las!, ni temps vam tenir de nomenar-los).

Fora bromes, poc després d'un dia molt feliç, en va venir un altre que ens va colpir una mica. Una petita representació va anar a enterrar el perico a Calaiaia (on sinó?), i l'endemà ens vam tornar a trobar per compartir coses sobre el casament i fer un petit
homenatge al Pepe. Vam veure part dels vídeos de la boda i ens vam acabar les comtesses que vam comprar el Pere-Jaume, la Flor, el francès aquell que no recordo el nom i només recordo la trompa que va agafar, i jo. Aprofito per recordar que després d'empassar-se coses d'aquestes, cal rentar-se les dents.

Heus aquí més fotos de la boda (ara sí, ja hi sortim tots, Nuska), de l'enterrament del Pepe (esperem que la Sònia el sobrevisqui molt de temps) i dels actes socials de l'aniversari de la Nana. L'estampa del Pin, l'Àngel i el Xavi serveix per reproduir quelcom que la meva càmera no va poder capturar a la boda (no especifiquem els motius).

Un petó a tooooooots.