Frikilàndia Inexplorada

He pensat que seria d'interès...

2010-02-01T13:48:00.000-08:00

-Les dues entrevistes que han sortit a Regió7 a la igualadina Èlia Susanna, antropòloga que està acabant la seva tesi sobre les eleccions en societats de post-guerra, i la seva estada a l'Afganistan. La primera és d'abril del 2009; la segona, el gener del 2010, passades les eleccions en què va guanyar Hamid Karzai

L’Afganistan és un nom que ha
estat habitual durant anys als nostres
telenotícies, des de la invasió
soviètica dels 80 fins a l’operació
Llibertat Duradora, que l’entrevistada
recorda que no és sinó
«una altra guerra». Els habitants
són de diverses ètnies (tadjiks,
paixtus, hazares, uzbeks) i comparteixen
l’orgull d’haver plantat
cara a Alexandre el Gran, Genghis
Khan, i també a la reina Victòria o
la URSS de Brezhnev. És el seu fet
diferencial. Èlia Susanna, antropòloga
igualadina, ha viatjat allà
per conèixer la seva experiència actual
de democratització després
d’un conflicte traumàtic.

Què porta una igualadina a
l’Afganistan?
Feia molt temps que volia anar
a l’Afganistan, una vegada van envair-
lo el 2001. La meva recerca era
entorn de processos de democratització
en societats de postguerra,
i l’Afganistan em permetia seguir
un cas des del principi. Sempre
m’havia atret l’Àsia, a més.
Quan va anar a l’Afganistan,
com es va gestionar?
Aquest darrer estiu. Vaig contactar
amb catalans que haguessin
anat a l’Afganistan, entre els quals
la Mònica Bernabé. Vaig parlar
amb ella i em va explicar allò indispensable
per viatjar a l’Afganistan.
Allà la gent és molt pobra
i un estranger és un blanc, no de la
violència talibana perquè sí, si no
que has de prendre mesures per
evitar segrestos pels quals vulguin
un rescat: tenir un xofer, un
allotjament segur... També vaig
contactar amb una professora de
la UB que era esposa del director
del Centre nord-americà d’Estudis
Afganesos. La Mònica també em
va aconsellar com vestir-me, a
posar-me el hijab.
El viatge va ser de Londres a Islamabad,
i d’Islamabad a Kabul?
Sí, el problema és que jo no tenia
visat pel Pakistan, i a Heathrow
ja no em volien deixar volar. Al fi-
nal, vaig poder marxar amb la
condició de fer-me el visat en arribar
allí. A Islamabad em vaig
adonar que ja havia entrat en un altre
món. Mentre m’esperava en
una sala a part que fessin els tràmits,
vaig obrir la motxilla i em vaig
posar les robes per tapar-me, els
bombatxos i el vel al cap. I llavors
ja estava, ja no em distingia massa
d’ells, perquè un cop ets a l’Afganistan,
ells són també gent blanca,
alguns fins i tot rossos.
Es notaven moltes mesures de
seguretat a l’aeroport de Kabul?
Hi has d’anar a peu a partir de
600 metres abans d’entrar, et miren
les maletes fora de l’edifici... Un
occidental allà ja saben que ve a fer,
amb un passaport de la Unió Europea
tens molts privilegis. És injust
que la teva vida valgui més que
la dels altres. És així.
Quines eren les mesures que
prenia personalment?
Ja tenia l’experiència de Guatemala,
on em trobava rodejada de
soldats darrere els cotxes i havia de
ressaltar que coneixia tots els caps
de la regió —cosa que era ben
certa—, per remarcar que no era
sola. Però si que feia quelcom
que no era massa correcte, que era
posar-me davant en els transports.
En fi, però un antropòleg també va
conreant el sentit comú: amb els
vestits aconseguia més proximitat
amb els afganesos.
I quins contactes hi havien
allà?
El meu principal suport eren les
Nacions Unides, que amb tots els
seus defectes em dóna confiança
i tenen guanyat un cert respecte. El
cap de la regió central l’havia conegut
de la mà de l’espòs de la professora
de la UB, i ell es va preocupar
per mi.
Han dit que en deu anys estarà
resolt el conflicte i hi aniran turistes
allà. Tan aviat?
Abans i tot. Em molesta que
alguns de les ONG diguin que
l’Afganistan és a l’Edat mitjana, això
és un anàlisi molt simple. Jo no vaig
dient que ajudo els afganesos,
simplement transmeto informació.
Les ONG a penes es movien de Kabul.
Com era el dia a dia?
Dos o tres dies de la setmana
anava a les regions, a Capisa o al
Panshir, amb els vehicles de l’ONU;
la resta de dies em quedava a Kabul
a fer històries de vida. En sortir
de Kabul, amb les retencions, allí
parat, és quan es passa més por.
Durant els trajectes també hi ha
perill, però per la insurrecció.
Com es diferencien?
Hi ha els senyors de la guerra,
que no han de ser necessàriament
talibans, sinó que són khans
que se senten més segurs amb
ells o que reben més mitjans d’ells.
El país està més bé ara, sense
els talibans?
Els talibans tenen terroritzada la
gent. Les dones eren tancades a les
habitacions. Generen una por que
fa que tothom calli. La meva tesi és
veure com la cultura de la violència
perverteix la democratització.
Per la por.
Des de fora, sembla que mani
la llei del més fort?
Això és fals, és un reduccionisme.
Fa trenta anys que estan en
guerra, qui no estaria així? Són
apriorismes que fem des d’aquí, i
no entenem coses intrínseques
de la cultura afganesa, com el respecte
a les dones o l’hospitalitat.
.......................................................................

L’antropòloga igualadina Èlia
Susanna López ha estat testimoni
d’excepció de les eleccions presidencials
que van tenir lloc l’any
passat a l’Afganistan. Aquesta jove
professora de la UOC s’ha especialitzat
en el seguiment de processos
electorals en societats de
postguerra, un tema que desplega
en la tesi que està ultimant, centrada
en el cas de l’Afganistan. En
breu, tornarà al centre de l’Àsia per
prosseguir una experiència que l’apassiona.
Tot fins al punt que va
coordinar les observadores locals
en les darreres eleccions.
Com va viure les darreres eleccions
afganeses?
Aquesta vegada hi anava en un
projecte de voluntariat d’una fundació,
una missió d’observació
electoral local, feta pels mateixos
afganesos. Aquesta no és la que fan
la Unió Europea o l’ONU, són gent
del país que observa les pròpies
eleccions, des d’un punt de vista
democràtic, és molt interessant.
Quan m’ho van oferir, pensant
que és un punt central de la tesi,
vaig pensar que seria molt interessant,
i no vaig dubtar a acceptar-
ho. Quan feia dos dies que estava
a l’organització, em van demanar
que m’encarregués de totes
les observadores locals, dones,
del país. Això em va donar la possibilitat
de veure la dinàmica de tot
l’Afganistan. El dia de les eleccions
els estrangers no podien
sortir, i en canvi un company fotògraf
i jo vam fer unes quantes voltes
pels col·legis electorals. Després,
ens vam tancar a rebre reports
de tot el país amb la meva assistenta,
que parla pashtu i persa.
Però la meitat d’observadores ni
van actuar, vaig arribar a aquesta
conclusió.
Hi va haver frau?
La UE va dir que havien estat
unes eleccions «justes però no
lliures». Em fa vergonya ser europea:
havien caigut bombes, tothom
ple de por, sense sortir de
casa, la meitat de col·legis electorals
tancats... Em recorda al que explicava
el meu avi de les eleccions
de la República, amb l’agreujant
d’un nivell de por i amenaces
molt bèstia, que provoca que els
homes no deixin les dones sortir de
casa. Al sud van separar els col·legis
electorals d’homes i dones
amb quilòmetres pel mig. Era flagrant,
els col·legis electorals eren
buits, i això que Kabul no és el lloc
més perillós... i ja no hi havia gent
votant. Unes eleccions que comparades
amb les de Guatemala o
Bòsnia, fins i tot, eren una presa de
pèl. Hi han afganesos que diuen
que s’havien de fer, però penso que
al final les eleccions han provocat
competitivitat, i amb això un nivell
de violència que encara no ha parat.
No sé si han estat contraproduents.
I Abdullah Abdullah, l’opositor
a l’actual president Karzai?
Va renunciar a anar a una segona
volta dient que «provocaria
més violència», cosa que és certa.
Però al final la violència ha continuat.
Penso que també ho va dir
perquè en una segona volta la diferència
hauria estat tan minsa i els
haurien obligat a formar govern
junts.
Quin perfil tenien les observadores
amb què treballava?
És molt complex. Afganistan,
abans que es proclamés de nou
Karzai, va quedar en un rànquing
de països corruptes com a segon
del món. I és cert, hi ha un nivell
flagrant al govern però també a la
societat civil. Hi ha una cultura de
la violència molt alta, s’organitzen
en clans, s’interrelacionen entre
ells després de tantes guerres i el
nepotisme, és clar. A l’Afganistan,
quan trucaves per demanar a les
observadores com havien anat les
eleccions, s’hi acabava posant el
marit. I la gràcia era que parlessin
les observadores. Però allà, per
motius de seguretat, és normal
que les dones no sortissin. No sé si
han estat els 30 anys de guerra o la
dinàmica del nepotisme, però hi
ha un problema de desenvolupament
cultural, potser pel factor
d’haver estat sis anys sota els talibans.
La família i la procedència té
molt a veure amb les relacions
interpersonals
És un país en retrocés?
No. Diria que hi ha molts problemes,
però és el món el que
està en retrocés.
Però ha empitjorat?
Sí en termes de violència, el
2002-2003 la gent estava més animada
que el 2005, quan hi va haver
les primeres eleccions. S’ha
empitjorat a nivell de violència i hi
ha la por que marxin les tropes internacionals
en un parell d’anys.
L’OTAN potser sí. Però estic segura
que els Estats Units no marxaran,
no volen que torni a controlarho
Bin Laden i els talibans, que no
són afganesos en majoria.
Vénen del Pakistan?
Els centres de poder talibà estan
allí, a Peshawar. Els talibans vénen
de diversos països de religió
musulmana. Alguns són afganesos
de l’ètnia pashtu.
Hi ha bombolles de seguretat?
Sí, algunes zones, però exceptuant
sempre les carreteres. El cert
és que hi ha moltes regions paci-
ficades, tot i que està ple d’armes,
cas del Panshir. Crec que no és fàcil
canviar un país que ha viscut 30
anys en guerra, no podem esperar
que en pocs anys s’arregli. Però no
crec que estiguin pitjor. La cooperació
no funciona com hauria
de funcionar, però el país està
avançant en l’educació, va més
gent a la universitat. El nivell de les
universitats dels hazares és comparable
al de Teheran. I per qui no
ho sàpiga, el nivell educatiu de les
dones a Teheran és molt estimable.
I si comença un grup ètnic a portar
les filles, pot ser que els altres
pobles s’hi afegeixin.
Els afganesos perceben la presència
occidental com un perill
per a la seva pròpia seguretat?
Hi ha casos com els contractors,
americans que es morien de gana
al seu país que ara han anat a fer
negoci allà i es passegen amb l’arma
per allà. Quina lliçó els estem
donant? L’Afganistan no és l’únic
país que hi ha conflicte armat,
cap país no funciona. Les tropes internacionals
no estan ajudant, són
un actor més del conflicte, que per
interessos necessiten pacificar la
zona i que hi passi el petroli.

Things that we lost in the fire (i en altres puestus i circumstàncies)

2009-09-15T15:12:00.000-07:00

Atenes

Noto una familiaritat estranya, enganyosa, amb aquesta ciutat. Reconec molts llocs en els quals vam passar el darrer octubre, però potser em costa més reconèixer-me a mi mateix, caminant sol per aquests llocs, sense l'Enric i la Roser, que ja han fet les seves vacances. Serà l'única tarda lliure que tindré en set dies, i no puc evitar de caminar més enllà de la Plaça Syntagma.

Entro de nou als jardins del Zappeion. Sento el contrast entre aquella preciosa tarda d'octubre en què ens hi vam passejar els igualadins, en les darreres hores de viatge, i els primers instants del viatge d'enguany. Arribo al Temple de Zeus, la gran assignatura pendent de l'any passat. Avui sí que està obert. Iupi.

Està plantat al bell mig d'una esplanada. Hi ha una dotzena llarga de turistes fent fotos, i un xicot pèl-roig (irlandès, suposo) dibuixant els perfils de la construcció. Vista de més a prop, se'm reforça la impressió que me'n vaig endur fa un any. És trist que només quedin dempeus unes poques columnes, però la capacitat de suggerir que deixa en l'home la seva imatge, solitària, enravenada, no té preu.

Corint

M'he llevat tard, just el dia en què comença el periple. M'he deixat el mòbil a l'hotel, a més. Lògicament, les cares dels que m'esperen a l'autobús no són amistoses. Em poso, per tant, ben al darrera. Els passatgers que queden per recollir, que desconeixen qui ha provocat el retard, seran molt més simpàtics amb mi.

Sortim d'Atenes cap a Corint, en una jornada de transició. Passem pel canal, hi parem poca estona, i anem a veure el temple d'Apol·lo, que per a qui ha vist el Temple de Zeus fa poques hores, bé... li rellisquen bastant les columnotes que queden de Ca l'Apol·lo Corinti. Vora Corint hi ha Epidaure, amb el seu espectacular teatre cèlebre per la seva acústica. La guia recita al bell mig de l'escena a Kavafis, però sense la música de Lluís Llach. Hauria estat massa enyor per a mi.

Ja a la tarda, arribem a Nàuplia. Els meus budells se'n recorden del dinar; i un parell de bars de Nàuplia, dels meus budells. Pel demés, Nàuplia em recorda una mica a Egina, però sense tuf de peix. En certa manera, s'assembla molt a Sitges. Als 36 viatgers que farem nit a la vila se'ns distribueix en dos hotels. Al meu grup li toca l'Hotel Nàuplia (això és esmerçar-se per trobar un nom). Per sort, entre els meus acompanyants - tots de l'Estat- hi han algunes persones que parlen català. Ja patia.

Pel dimecres, acaba la Grècia pintoresca i dels 'souvenirs', ens endinsem després de dinar en ple Peloponès, territori inhòspit, i al final del dia, serem a Esparta.

Micenes

Després de passar una hora més a Nàuplia, l'autobús gira dret cap a Micenes. Avui en dia es considera als micènics -una civilització de meitats del segon mil·leni abans de Crist- com els primers grecs, o sigui, gent amb el nas punxegut, molta mala llet i uns 'vivales' de no dir.

Primera parada: la tomba d'Atreu o Agamèmnon, on es manté intacte l'esquema de construcció funerària dels micènics, encara que els britànics i els alemanys han desvestit l'indret de tots els seus elements ornamentals i rosetons. El túmul i la tomba, construïda en forma cònica dins el turó, amb una entrada rectangular i una obertura superior en forma de triangle, traspuen el poder que van assolir els micènics, la por a la mort que tenien i també <> explica la guia.

Temien a la mort, però l'administraven sense massa manies. Només cal recordar la guerra de Troia (els aqueus eren els senyors micènics, cas de Menelau o Agamèmnon) o notar el terrorífic 'karma' de la ciutat que dóna nom a la cultura, Micenes. S'alça vora la tomba d'Atreu, on la va descobrir el mític Schliemann els anys '70 del segle XIX. Micenes és una presència imponent, i agressiva, en un territori esquerp, des dels turons del qual es pot divisar la costa. La ciutat estava edificada en una muntanya ben alta, no la que ho era més, però sí la que aleshores tenia millor accés a l'aigua. Es va edificar els segles XIV o XIII abans de Crist, i en diverses fases.

Alguns sectors de les muralles conserven un aire orgullós i amenaçador. I és clar, no hi ha més amenaçador que la vista d'un dels objectius del meu viatge, la Porta dels Lleons, que dóna entrada a la fortalesa.

Ningú ha pogut establir amb certesa perquè hi han els dos lleons mig alçats, dominant la porta, perquè els hi van esculpir. Però si volien deixar el segell de la Casa reial de Micenes per a l'Eternitat, se'n van sortir.

Mystras

En el sopar d'Esparta, on no queda absolutament res dels antics lacedemonis o espartans, em va brindar l'oportunitat de dialogar amb un sector del grup d'espanyols que m'acompanyen, unes persones en concret que no tenen cap simpatia cap a la petita nació de l'extrem nord-est de la Península Ibèrica. Es tracta d'un pare i una mare de família que, després de deixar verd a Zapatero, no van tenir més idea de preguntar-me <> perquè <>. Jo els vaig respondre educadament que si això fos cert, estaria encantat de patir aquesta mena d'esclavatge.

El pare de família crec que volia seguir amb la discussió amb arguments per fomentar la pau i la germanor entre els pobles, però per sort, se'm va rescatar per anar a fer un tomb.

L'endemà, Mystras. Es tracta d'un seguit de capelletes i esglésies encadenades a la falda del mont Taiget, on els espartans llançaven els bebès amb pinta de poca salut. La visita ha transcorregut sota un cel gris clar, el marc per admirar les construccions del què va ser el principal centre bizantí al Peloponès els segles XIV i XV. Seguint amb els paisatges bucòlics, l'autocar ha reemprès a la tarda la marxa, ara cap a Olimpia. Hem atravessat l'extrem sud de l'Arcàdia, la terra que evocaven els poetes antics, i que a causa dels focs del 2007 i el caos immobiliari grec, no té massa cosa per glossar ja.

Olimpia

El cel metàl·lic del dijous ens acompanya també el divendres en la visita al santuari d'Olimpia. Malgrat l'espantós incendi de fa dos anys, que va devastar els boscos de l'Èlida, l'àrea que ocupa Olimpia desprèn una aura especial. Del foc, se'n va salvar pels pèls, junt a un sector del bosc que embolcalla l'entrada.

La nostra guia ens gratifica amb una explicació maratoniana, que va alternant amb les escridassades a algun turista que no acaba de respectar prou el jaciment. La resta dels viatgers del meu grup estan molt entusiasmats amb l'estadi, el què va ser el primer estadi, i no ha faltat la foto de rigor fent veure que encetem una carrera. Un grup d'escolars alemanys ha preferit no estar-se de res i sí que han arrencat a córrer. Afortunadament, només han emulat als antics grecs en l'acció en si, i no han fet les gambades en pilotes.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, el què en queda) i la construcció del Philippeion, ordenada pels dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És una Diada, la primera que passo fora de Catalunya, que he viscut rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes que també vénen amb el grup són menys romàntiques i es limiten a esbossar un somriure quan recorden el dia que és. El meu somrís és un pic més trist que el d'elles, són ja 295 anys agafats pels collons. Ara que ho penso, però, sempre -amb més o menys intensitat- hem estat agafat pels collons. I no per això deixarem de ser collonuts.

De la resta d'Olimpia, i d'un matí força malenconiós, em quedo amb la robustesa del temple d'Hera (bé, del què en queda) i la construcció del Philippeion, que van ordenar els dos reis de Macedònia que han passat a la història, Filip i Alexandre.

És la primera Diada que estic fora de casa, i la passo rodejat d'espanyols. Exceptuant la família que quasi em linxa el dimecres, els altres companys no em torturen amb política. Les dues minyones catalanes són menys romàntiques que jo i, quan se'ls esmenta el dia, es limiten a esbossar un somriure. El meu somrís és més trist, un pic més: són ja 295 els anys que portem agafats pels collons. Bé, ara que ho penso, sempre hem estat agafats pels collons -però amb més o menys intensitat-, no? I no per això, deixarem de ser collonuts.

A la tarda, l'autobús abandona el Peloponès després de quatre dies, a través del pont que uneix Patràs -la tercera ciutat de Grècia, tan bulliciosa com deixada- i la costa de Lepant, ja a la Grècia continental. El primer segment del viatge, per un territori flagelat pels incendis i per la mania de construir allà on els rota, és pesadíssim. Després, la bellesa paisatgística del camí cap a Delfos i el bon ambient que regna a l'autobús tot escoltant Theodorakis, assuauja una Diada agredolça.

Delfos

La tossuda pluja que cau a Delfos em permetrà amortitzar el paraigües que vaig comprar a Nàuplia. La guia està entusiasmada amb el Museu, però és molt més reticent a deixar-nos passejar per les runes. Només la insistència del meu estimat Ramon, valencià irreductible, ens permet poder gaudir de trenta minuts (no, el programa de Joan Salvat no) de visita sota el plugim. Gràcies Déu meu per inventar les xiruques, per això a Zeus li van plantar l'ERO. Molts companys de viatge es quedaran a l'autobús i no veuran l'elegant temple d'Atena Pronoia. Només portaven sandàlies.

Meteora

S'acaba el periple. La mare de família anti-polonesa segueix tan tibada com sempre; el pare i marit -és militar- sembla que no em tingui mania personal, per bé que veig inapropiat anar a prendre-li el pols sobre el tema personalment. Després d'una pallissa històrica amb autocar, vam arribar molt tard el dia abans a Kalambaka. Els místics monestirs que coronen roques molt similars a Montserrat seran la nostra darrera visita a Grècia.

La guia comprèn el cansament que duem a sobre i alleugereix les explicacions. Ens deixa força estona per a les fotos. He volgut tornar abans a l'autobús per poder escriure sobre la jornada. Una entranyable iaia de l'expedició és al bell mig del passadís del nostre transport i, aparentment, em barra el pas. Li prego que em deixi passar i ella accedeix. Un cop he passat entenc que m'estava protegint. Bé, em protegia dels seus gasos intestinals, en concret.

A les muntanyes de Meteora (com resseguiré les fotos que n'he fet, i no són massa bones!) he estat prou amunt per veure tota la inacabable plana de Tessàlia, on rees mil·lennis enrere, els seus habitants van criar els extraordinaris cavalls que van facilitar als macedonis, els seus veïns del nord, conquerir l'Àsia i dominar el món conegut. Encara que es miri des de tan amunt, Macedònia és massa lluny per divisar-la. Una altra assignatura pendent. El país que em fascina per haver vist nèixer a Filip II i Alexandre el Gran, dos bèsties que han merescut llibres i també es mereixerien passar pels tribunals, haurà d'esperar.

El retorn del nord al sud de Grècia en una sola tarda és un calvari. Deixem enrere la Tessàlia, passem pel costat de Làmia i aviat serem vora Tebes. Veiem de pas les Termòpiles, que dos mil anys de terratrèmols i erosió han fet que deixi de ser un petit pas, però on encara hi ressona la gesta dels espartans i els tespis. Les barcelonines de l'expedició han gaudit de valent fent fotos a l'estàtua de Leònides. Està esculpit tal com Déu el va portar al món, només amb una espaseta i escut. Ho tenia clar si amb aquest vestuari volia parar als perses...

Al vespre, un cop a Atenes, els companys i companyes m'han animat a anar a un sopar de comiat improvisat. Millor. Cal omplir les hores del compte enrere.

Perquè ben aviat canviaré els 'shorts' que em fan semblar anglesot per uns texans; substituïré la petita Nikon Coolpix per la contundent D40; i deixaré d'escoltar els noms de Fídies, Tèofanes o Leònides per passar a escoltar els d'insignificants líders polítics, sindicals i patronals, o, simplement, líders de la imbecil·litat. Canviaré els somriures dels companys de viatge per l'estrès dels caps de premsa. I aquest quadern, que he omplert de lletra sobre una petita odissea, es <> amb la meva rutina diària.

Els 10 manaments d'Encefalograma Pla (perdó, Ventdelplà)

2009-01-09T16:30:00.000-08:00

Em fa l'efecte que m'he quedat sol en la meva creuada particular contra aquesta mer... meravellosa sèrie (volia dir merda, però com veieu m'he contingut), i per tant, en el meu últim alegat contra la basòfia més gran que ha sortit de la petita Catalunya des de que va néixer Albert Boadella.

Odi al 'happy end'? Misantropia nihilista? És difícil de dir, però per si algun dia les meves modestes reflexions arriben al meu admirat Benet i Jornet, doncs... que em perdoni la ofensa i es faci una trepanació a ell mateix o el qui va generar aquest enorme despropòsit.

Manaments:

1- Si una bomba atòmica cau sobre Ventdelplà, a la bomba li surten potes, es posa ulleres (d'urani enriquit, això sí) i entra a treballar de bibliotecària.
2- Si vostè té un greu problema ossi (dels ossos, s'entén), es trobarà que l'osteòpata ara és drogadicte, però tranquiiiiiiiiil, si va a veure la metgessa que és una pixapins de Barcelona que no distingeix un roure d'una sequoia, ella li arreglarà.
3- No cal preocupar-se pel temps que farà: sempre fa sol i es pot anar amb camisa i una jaqueteta. Els rigorosos hiverns de Girona no existeixen. Si l'episodi que està veient plou, és degut a una paranoia transitòria del realitzador (la mateixa que té cada dia el guionista -ah, n'hi ha un?-). El cas clàssic del clima? L'efecte hivernacle i el canvi climàtic que no entén Rajoy (d'acord, és idiota, però...) l'entenen tots els nens de Ventdelplà en un minut: http://www.youtube.com/watch?v=iQqT2d27g1Y. Ara bé, la conclusió que en treuen és que no s'ha d'engegar la calefacció i més val posar-se un jersei per casa. Paradoxa: és que al cony de poble mai hi fa fred!
4- Darwin va descobrir la selecció natural, a Ventdelplà la selecció subnormal: dos adolescents home i dona a la flor de la vida triaran una cocainòmana i un psicòpata que els treuen 15 anys. Una equivocació? I ara, un signe de maduresa, com el de deixar una parella per un antic nòvio que passa per allí el dia abans que l'internin al psiquiàtric.
5- Les dones menors de 35 anys que arriben al poble passen primer pels braços del veterinari; després, ell se'n adona que la relació és impossible (mentre, a l'entrada del poble arriba un Ford Focus amb una dona, blanca, soltera de... menys de 35 anys). El veterinari és prou imbècil per dir que és culpa seva i que va ser infidel, però sempre l'acaben perdonant amb 'aiiiii, en el fons, és culpa meva, lo nostru no pot ser'. I per què? (perquè, mentre, a l'entrada del poble arriba un Ford Focus amb una dona, blanca, soltera de... menys de 35 anys). Aquesta és la principal ocupació de l'únic veterinari d'una població d'economia agropecuària, tocar les dones (i fins i tot els homes), abans que els animals.
6- A Ventdelplà els jaciments íbers en boscos estan amenaçats per camps de golf. Els íbers s'organitzaven en atalaies (damunt turons). Conclusió: el golf a Ventdelplà és una mescla de 'trekking', bèisbol i senderisme.
7- Si vostè és immigrant, indocumentat, sense qualificació professional i porta 25 anys del calendari lunar sense banyar-se, a Ventdelplà troba ràpidament una casa d'acollida, casa, feina i cotxe.
8- Russos, australians, romanesos i swahilis aprenen el català en un mes i el parlen com un lletraferit de l'IEC; el matrimoni Ramiro's House porta 40 anys al poble parlant-lo i al seu costat, els nens d'Estopa semblen Lluís Llach.
9- Si vostè va a les eleccions municipals després de 60 anys a Rússia i sense ciutadania, no només hi pot concórrer, sinó que guanya els comicis davant un empresari corrupte que ha subornat fins i tot les termites de les taules electorals. Després, el dolent se'n penedeix i es posa a llegir Tintíns i manuals d'urbanitat.
10- Manament de reciprocitat. Si un actor mor a "El cor de la ciutat", al cap de dues setmanes surt a "Ventdelplà". Si mor al poble de Catalunya amb més densitat de borderlines per metre quadrat, pot anar a "El cor de la ciutat", però també al cel, previ test d'intel·ligència amb un únic resultat possible.

Per acabar, mostrarem com defineix la web de la sèrie al veterinari i el redefinirem personalment.

Web: Veterinari de Ventdelplà. És la persona més activa del poble: col·labora en totes les activitats culturals, esportives, socials, lúdiques i de tot tipus que es fan a Ventdelplà. I és que el Julià s'estima profundament Ventdelplà, hi creu i defensaria el seu poble davant del món. És un seductor incorregible o, com diuen els seus amics, un titafluixa. Quan ha tingut relacions serioses i consolidades -amb la Mònica i amb la Nicole- ho ha acabat espatllant, embolicant-se amb altres dones, per por al compromís.

Opinió personal: Veterinari (pobres vaques) de Ventdelplà. És la persona més activa (sexualment, que no neuronalment) del poble: col·labora (magrejant a les dones) en totes les activitats culturals, esportives, socials, lúdiques i de tot tipus (mai tan ben dit) que es fan a Ventdelplà. I és que el Julià s'estima profundament (totes les dones de) Ventdelplà, hi creu i defensaria (el puticlub de) el seu poble davant del món. És un seductor (i inepte) incorregible o, com diuen els seus amics (banyuts), un titafluixa. Quan ha tingut relacions serioses i consolidades (lo just per menjar un bol de llet amb Kellogg's) -amb la Mònica i amb la Nicole- ho ha acabat espatllant (sense que es rebentés el condó, meritori), embolicant-se amb altres dones, per por al compromís (i a exercir una activitat intel·lectual sostinguda).

"El mirall", respirant bon rotllo (malson a plena llum del dia, bé, era entrat el vespre)

2008-11-09T07:31:00.000-08:00

Benvolguts Carmen, Jordi i Maria José,

el passat dissabte dia 8 de novembre vam anar a veure "El mirall", com que sóc l'únic que va deduir el final 'teletubbie', es va decidir que ho preguntaríem de primera mà.

Es tracta d'un telefilm d'aquests que fan una mica de por, del minyó aquest que dirigeix l'Internado, Àlex Sampayo (de 'sant' ben poc, quines gracietes). Anem a pams... a la penúltima escena el mamarratxo aquell de la barba la va a matar... aleshores... es trenca el mirall, ella es gira i crida i...

a) El mirall s'ha empassat a Leticia Dolera i per això no va venir a veure la peli a Igualada. Un dels bitxus de dins s'apodera del seu cos

b) El mirall s'empassa la meitat psicòtica i insegura de Leticia Dolera i queda la part guai, segura de si mateixa, de anem-nos a emborratxar a l'Up&Down

c) Vam ser víctimes d'una Il·lusió Diabòlica, estàvem desgranant teories sobre la mobilitat del llavi superior de l'Aznar i ens va semblar que havíem vist una pel·lícula que feia una mica de por i on la gent no parlava amb pronoms febles

Vaig poder parlar amb el responsable de l'asuntu i segons ell:

"el ente que controla el espejo se apodera del cuerpo de Leticia Dolera y la deja encerrada dentro"

i jo: "però creia que el mirall només xuclava la seva part psicòtica i insegura"

i ell: "te lo pareció? muy bien, ya quería yo crear controversia"

Controvèrsia?!?! El què vas crear és mal rotllo!!!

LLIBRES: "Jonathan Strange & Mr. Norrell". Harry Potter era un passarell

2008-09-29T14:36:00.001-07:00

Vaig veure aquest llibre per primer cop en una parada d'autobús, i se'l estava llegint una senyora d'uns quaranta anys que normalment baixava a Esparreguera. Des del primer moment em va atreure l'atenció, no sé si pel nom i el disseny de les lletres, per lo doble que era o pel dibuix del corb, sol, allà a la portada.
Buff, es tracta d'un llibre immens. Potser pel seu propi ritme d'altibaixos, perquè -com una muntanya russa- l'autora Sussana Clarke es detura en detalls que ens semblen nimis i que després tenen una importància enorme. La gran bondat del llibre és la seva assimetria acollonant, i al mateix temps la naturalitat amb que Clarke la condueix. Els dos protagonistes també són la nit i el dia: Norrell, un mag xaruc, aplicat inelegant i histèric; Strange, un mag arrogant, arrogant, arrogant... i a part d'arrogant, educat, atractiu i audaç en extrem. El llibre arrenca amb el primer, que és el primer mag en segles a Anglaterra que pot fer màgia efectiva, i això, a principis de segle XIX ho aprofita la Corona per lluitar contra Napoleó.
Norrell no és l'únic mag d'Anglaterra, ja que segons una vella profecia n'hi ha d'haver dos. L'altre apareix 200 pàgines més tard, Jonathan Strange, que es vol fer un lloc al món de la màgia i, amb el seu talent innat, es converteix en alumne de Norrell. Clarke retrata ambdós homes enmig d'una opulenta societat anglesa rendida al seu talent, envoltats de familiars (Strange s'ha casat recentment), amics, coneguts, criats, polítics i enemics. De la crònica social semi-Jean Austen de les primeres 400 ó 500 pàgines es passa a un tombant dramàtic, fosquíssim, en les darreres 300. Strange s'obsessiona amb un rei mag d'Anglaterra del Nord, i amb això per les fades i la màgia negra; Norrell es nega a ensenyar-li els llibres que té sobre això i parteixen peres. El que no diu Norrell és que ell també va convocar una fada, o sigui màgia negra per ressuscitar una donzella. I aquesta fada...
En resum, un llibre immens, ple d'una imaginació inesgotable, fecunda, amb uns girs argumentals impactants i esglaiadors. L'humor que destil·la, genial, però tan negre, em preocupa sincerament que no quedi degudament reflectit a la pel·lícula que fa anys que anuncien i que havien d'estrenar aquest 2008 (i que si aquest any no té 24 mesos) i que ara ja seria miracle que s'estrenés el 2009.

PSEUDOESPORTS: La Mosca Anatòmica a l'Obert de Vòlei Sorra

2008-07-14T15:04:00.000-07:00

I...

... amb una convocatòria de sis persones adultes, la majoria de les quals treballen com a negres desenes d'hores a la setmana, l'equip de la Mosca Anatòmica va començar el seu periple per l'Obert de Vòlei Sorra d'Igualada, en la categoria Costellada.

........................................................................................................................................

1r partit. La Mosca Anatòmica-Lisiats Volei Club, 0-2 (1-15, 11-15)

Per desgràcia, aquesta gentussa no tenien res de categoria costellada ni de lisiats, sinó que eren uns flipats de la vida que sortien a la sorra com si els hi anés el pa. I de pa ve patètic. Ens claven els sis primers punts mentre jo pregunto a la nena-fashion adolescent que fa d'àrbitre si la podem tocar amb el peu mentre les parelletes dels Lisiats es tiraven els 'trastos'.
En el segon set els hi fotem la por al cos, gràcies a l'entrada de l'Anna i els esforços del Pin, i també en menor mesura a que em salto el reglament i toco la xarxa alguna vegada que altre per rematar. Al final es posen les piles, i res a fer.

2n partit. La Mosca Anatòmica-Kmarades Revolutions, 0-2. (10-15, 13-15) Per fi un equip tan dolent com nosaltres! En un partit que comença a les 3 de la matinada, enfortits per l'arribada del nostre guia espiritual, Xavier Rica, que no havia pres part en el primer partit ja que estava perseguint drogates per Manresa, la Mosca Anatòmica comença amb energia. A la infermera major se la veu molt motivada per l'arribada del seu nòvio, sense enrecordar-se'n que l'endemà han de pintar el pis. Mentre, per variar, perdem el set. En el segon, ens avancem i els comencem a castigar seriosament, ja que el Pin controla la situació a la xarxa (o la situació el controla a ell, no me'n recordo). En el salt més alt que faig en ma vida (més que quan Koeman va marcar a Wembley), aconsegueixo un punt a la xarxa, però m'entra sorra a l'ull i perdo la lent de contacte. Un desastre, saco amb la vista partida en quatre dimensions i faig un punt, però no veig ni on és el Xavi per demanar-li el canvi. Gran Anna resistint a la xarxa; molt bé el Pin i la seva cunyastre Marta tornant-ho tot, i sobretot molt bé la Nana gravant el partit. Per cert, perdem, per culpa d'una sacada multidimensional meva.

..........................................................................................................................................................................

3rpartit. La Mosca Anatòmica-Indis Folls Mix, 0-1 (2-21). L'equip paga els excessos nocturns del dissabte cap al diumenge i l'absència de dos components. Aprenc a tornar la bola quan ells ja en porten 17; el Xavi ha fet més metres ja que cinc negres corrent la marató; l'Anna paga 3 dies seguits de partits i la Carme està cansada d'haver pintat el dia abans. Quan, al·leluia, faig un punt sacant, em fa tant mal la mà que no torno a rascar bola. Sense comentaris.

.........................................................................................................................................................................

1x1
Marta "Torpedo" Mota: segura. No estava gaire segura de fer-ho bé, però la biòloga va estar a un bon nivell en els quatre partits que va disputar el torneig, també amb les Fèmines. Una jugadora de futur.

Xavier "Bronson" Rica: justicier. El gurú de l'equip va perseguir les boles amb el mateix entusiasme que persegueix els delinqüents a Manresa. La seva fe va mantenir l'equip en els moments més delicats (però vam perdre igualment, que consti).

Pin "4x4" del Río: treballador. Malgrat tenir una part del cor a Canàries, i també certa part del cos en... ehem... va resultar exemplar el seu esforç a la pista, en totes les posicions. Contraten a éste hombre.

Siscu "l'àliesuselinventeuvatros" Vilaprinyó: decisiu.. Decisiu en no fer res, naturalment. Va fer un puntet a tots els partits salvant l'honor de l'equip (quin honor?) i va tirar la resta del temps buscant la lent de contacte, mentre a la pista es seguia jugant.

Anna "Earthquake" Rodríguez: estel·lar. Va quedar demostrat que és la única que té alguna mena de futur en aquest esport, però li recomanem vivament que no deixi l'estament educatiu. Molt decent, esforçada i efectiva en la majoria de punts disputats.

Carment "Injecció" Rodríguez: incombustible. La més veterana de l'equip va anar de menys a més, arribant a totes les pilotes (una altra cosa és lo que venia després). La nostra infermera predilecta va complir, una sorpresa positiva.

Nana "Powerpointer" Gorgojo: eficaç. Tan eficaç com és fotent-li canya a l'Àngel ho va ser amb les pilotes (de vòlei, clar). Jugadora revelació, sense cap mena de dubte, amb les Fèmines. Ara bé, molt més estimable el seu treball amb la càmera, immortalitzant la deblacle de la Mosca Anatòmica, però embellint-la amb unes imatges impagables.

Més de la boda i altres esdeveniments socials!!!

2008-06-17T14:43:00.000-07:00

PEPE...

Tu, un perico el qual sense el teu nom aquest petit somni fumeta que es diu Calaiaia no seria el mateix (per la cançoneta i més), ens vas decidir abandonar. Has durat menys que Àustria a l'Eurocopa, però més que els peixos del Pere-Jaume i la Marta (ai las!, ni temps vam tenir de nomenar-los).

Fora bromes, poc després d'un dia molt feliç, en va venir un altre que ens va colpir una mica. Una petita representació va anar a enterrar el perico a Calaiaia (on sinó?), i l'endemà ens vam tornar a trobar per compartir coses sobre el casament i fer un petit
homenatge al Pepe. Vam veure part dels vídeos de la boda i ens vam acabar les comtesses que vam comprar el Pere-Jaume, la Flor, el francès aquell que no recordo el nom i només recordo la trompa que va agafar, i jo. Aprofito per recordar que després d'empassar-se coses d'aquestes, cal rentar-se les dents.

Heus aquí més fotos de la boda (ara sí, ja hi sortim tots, Nuska), de l'enterrament del Pepe (esperem que la Sònia el sobrevisqui molt de temps) i dels actes socials de l'aniversari de la Nana. L'estampa del Pin, l'Àngel i el Xavi serveix per reproduir quelcom que la meva càmera no va poder capturar a la boda (no especifiquem els motius).

Un petó a tooooooots.

Fotos de la boda! In the Foix are all the people

2008-04-23T13:54:00.000-07:00

S'han casat! I natros hi vam ser. Aquí tenim algunes de les fotos, entre les quals destaco la becaina del Jordi (aquesta panxa és de veritat, el demés són mentides), la del Peter rient -cosa ben estranya- (just a sota, amb el Xavi i la Sandra) i la de la Carme espolsant el cul a sa germana. Sento no haver posat fotos de tothom (Enric, la que hi sorties tu surto jo, i no gaire afavorit amb la gorra aquella), espero esmenar-ho ben aviat.

La foto de l'Àngel cobra més importància tenint en compte que va entrar al Molí Blanc corrent més ràpid que un negre els 100 metres llisos.
Impagable la cara del Santi amb el barret de bufó al costat de la Marta, l'Anna i la Carme molt guapes vestides de blanc (Santi, sento que passis a la posteritat així, jo hi passo fent un petó al Jordi amb vel).

Felicitats Sandra i Tate

SÈRIES: "Ironside", cadires de rodes a l'Amèrica setantera

2008-01-30T14:05:00.000-08:00

Hoooooooooola. 'Nem avui a parlar d'una sèrie que mirava jo les tardes dels dies de cada dia en els meus anys universitaris, quan em dedicava a fer el dropo al sofà després d'un matí fent el dropo a la classe de l'Autònoma.

Ironside pot sonar perfectament a relíquia del passat per molts. No és per menys, ja que TV3 la va emetre quan portava ja els seus 20 anyets en conserva, però sigui com sigui, quedarà en la nostra memòria com tot un referent en la narració policíaca clàssica. La cosa va de l'inspector Robert Ironside, que és tirotejat i queda paralític. Però això deturarà al nostre home? Nuoooó (queda més convicent així que amb un "no"). Des d'ara, es rodejarà d'un equip de col·laboradors: el sargent Ed Brown, la polícia Eve Whitfield i el delinqüent reinserit Mark Sanger. En altres paraules, el blanc, la dona i el negre. Sí, un clàssic.

Interpretava el protagonista Raymond Burr, o sigui, Perry Mason. Anteriorment a ser conegut com a l'advocat-que-ho-arregla-tot, Burr havia fet papers de dolent de sèrie B, però fer del defensor de la justícia li va valdre la fama i també el passaport per fer anys més tard, de 1968 a 1975, aquesta sèrie.

"Ironside" no és tan mítica com Perry Mason, però sens dubte, s'ha fet un raconet en el nostre cor. El seu gran actiu, a part de la classicitat del relat criminal i de la investigació, és la seva reproducció d'una estètica concreta de l'Amèrica dels anys 70. La mateixa Amèrica, o molt similar, que hem vist a la recent "American Gangster" de Ridley Scott. Ambientada a San Francisco, a la costa Oest dels Estats Units, "Ironside" ens mostra -més enllà de les seves distretes trames criminals- un país agitat en plena transformació social. D'"Ironside" ens quedarà la seva narració trepidant, però també

SÈRIES: "Friends", la maniàtica, la 'pija', la rara, el promiscu, el graciós i el 'nerd'

2007-11-17T06:05:00.000-08:00

En si, va ser una sèrie seguida per molta gent, que encara la segueix. Purament, no es podria parlar de reducte frikil, però pel fet que té fans molt fidels, que miren amb lupa els errors i inventen nous guions per una onzena temporada que no existirà mai, he decidit que surti per aquí.

És una sèrie sobre "res", com ho va ser també "Seinfeld"? És difícil de dir, però el fet que els personatges evolucionen -laboral i personalment- es sobreposa a una altra veritat incontestable i és que tot passa en el reduït espai de dos pisos davant per davant i un cafè. Què dir que no sapiguem? Són sis amics que es dediquen a passar el temps en un cafè de la zona mitja-alta de Nova York, mentre enfilen el camí de la trentena. Com és obvi, tots sis han estat desaparellats i han tingut múltiples temptacions d'esmenar-ho entre ells, cosa que cristal·litza en quatre dels sis casos. Podríem discutir sobre si és una sèrie romàntica o d'humor. De fet, està infestada, per no dir curulla, de 'love storys', però l'humor és el factor principal.

Estem davant un humor absurd, ingenu, sofisticat, visual o a l'engròs? El fet és que no m'atreviria a subratllar-ne cap per sobre dels altres, perquè cada personatge principal desplega un humor particular i no homologable al dels demés 'friends'. Veurem que la sèrie és enginyosa sempre, però si en les primeres temporades l'humor ve en situacions més usuals en la quotidianitat (trencar amb la parella, la festa de Cap d'Any, el naixement d'un nen) al final es produeix una progressiva caricaturització dels personatges, un recaragolament delirant de les seves manies i situacions (la visita a l'hotel de Ross i Chandler, el pediatra, l'habitació dels mals endreços de Monica, etc...).

En definitiva, que si no coneixes la sèrie és més difícil enganxar-t'hi al final, ja que els acudits versen més sobre el personatge que no sobre la quotidianitat deliciosa del principi.

Personatges:
Chandler Bing: Pronunciï's Xènler. Supervisor de dades d'una multinacional, encara que els seus amics no saben com definir la seva feina. Té un sentit de l'humor delirant, amb uns acudits imperdibles. Està traumatitzat pel divorci dels seus pares i que el pare es convertís en l'eix d'un espectacle transsexual a Las Vegas. El seu trauma i el seu humor càustic li causaven molts problemes amb les dones fins que es converteix en parella i després marit enamoradíssim de Monica.
Phoebe Buffay: Un dels personatges més estranys de la història de la ficció. Una massatgista provinent d'una família desestructurada, que es dedica a les estones lliures a cantar i a procurar pel benestar espiritual dels altres. El què passa és que cantant és un perill, nivell Enrique Iglesias. Creu en les reencarnacions, en les abduccions, en el 'karma' i en que no es pot tenir una parella més d'una setmana. Raríssima i, al final, histèrica.
Monica Geller: Amb un trastorn obsessiu per l'ordre i la neteja, en especial pels posavasos, aquesta cuinera és l'amfitriona habitual dels altres sis al seu pis i el nexe d'unió de tots pràcticament. Està marcada per l'obesitat que va tenir a la seva adolescència, cosa que va canviar quan Chandler li va dir grassa. Sumi's als seus defectes que és hipercompetitiva i incapaç de mantenir una relació normal, això fins que troba la seva mitja taronja en Chandler.
Ross Geller: Germà gran de Monica i company de Chandler a la universitat. Durant la sèrie es divorcia tres vegades en a penes cinc anys, dues d'elles en el marge d'un. La seva vena científica el va portar a ser conservador d'un museu i, posteriorment, a una càtedra a una universitat com a paleontòleg. És pedant, sapastre, però en el fons molt tendre. La seva inconclusa història amb Rachel és el fil conductor de la sèrie durant molt de temps.
Rachel Green: Pronunciï's Rèixel. La sèrie s'enceta quan entre vestida de núvia en un cafè, fugint del seu casament. Una 'pija' que s'escapa del seu entorn per tornar amb Monica, la seva amiga de l'adolescència i conèixer el món real. És fleuma, xerraire i sofisticada, i troba al final una important feina en el sector de la moda. Sens dubte, el personatge que més madura.
Joey Tribbiani: Trencacors, golafre i curt, va ser el company de pis de Chandler durant sis anys. La seva faceta de 'latin lover' el persegueix, tot i que ens anem adonant que té qualitats molt més apreciables: pot beure quatre litres de llet en deu segons (no importa si és caducada) i sap imitar l'accent francès sense saber-ne ni una sola paraula. És actor de culebrots, tot i que la seva feina ha anat a ratxes. La seva malaptesa per l'apartat cultural és mítica, fins al punt que es pensa que Iemen és un país que s'ha inventat Chandler.

CRONIFICACIÓ:
Temporades 1-4: Les més mogudes, en què cadascun dels sis va a la seva bola i es desgrana el seu caràcter i manies. Ross i Rachel surten; es prenen el descans; i trenquen. TEORIA LORENA PÉREZ: Són les millors, o molen més, perquè queda reflectida la poca mà esquerra que tenen tots sis per les relacions personals, i cadascú per la seva banda.
Temporades 5-7: Centrades bàsicament en la consolidació de la relació entre Monica i Chandler i el seu posterior casament. Els altres quatre segueixen igual.
Temporades 8-10: Dedicades a mostrar el recaragolament de les manies de tots i la resolució de la seva situació laboral i personal: Joey troba feina fixa, Phoebe es casa, etc...

..........................................................................................................................................................................
Apunts sobre Ventdelplà:

En ple sopar d'aniversari de la Marta Mota, va sortir el tema de si s'estava denigrant els Mossos amb la presència del tal Genís. En Jordi Marcé, molt oportunament, va recordar que des de que va començar la sèrie s'està denigrant la feina dels metges amb el personatge de Teresa Clarís, àlies Doctora Perfecta. No us poseu malalts a l'altura de les comarques gironines!

FRASES CÈLEBRES DEL FUTBOL

2007-10-13T13:24:00.000-07:00

Qui diu que el futbol és per ximples?

M'he decidit a fer constar algunes de les frases més enginyoses del mon futbolístic. Enginyoses és un dir, ja que no es tracta en tots els casos de llumeneres, però sí que demostren que a més de ser un joc físic, el futbol en certs aspectes es converteix en un fenomen cultural o paracultural.

Jugadors

Ronaldo: "Beckham és marica". Resposta a les ja mítiques declaracions del interior anglès, que deia que es posava les calces de la seva no menys famosa senyora. Posteriorment van coincidir al Madrid, on van llimar aviat les seves diferències amb unes quantes farres, de la que destaca especialment el primer aniversari de Beckham a la capital espanyola, quan van fer portar un autobús ple de models a la finca de la seva propietat.

Lineker: "El futbol és un esport en el que juguen onze contra onze i sempre guanyen els alemanys". Un interessant intent de teorització del que no es pot teoritzar. Efectivament, els alemanys tenen tendència a guanyar, però no sempre. El que és ben clar, i crec que la frase de Lineker anava en aquest sentit, és que -dolents com són- els alemanys no haurien de guanyar tants partits.

Maradona: "He sido, soy y seré un drogadicto". (...). Almenys, és honest.

Angoy: "Solo soy el suegro de Johan Cruyff". En el moment de la frase, Angoy tenia 29 anys i Johan Cruyff 48. S'admeten explicacions científiques, a part del lapsus, òbviament.

Entrenadors

Juan Manuel Lillo (entrenador que no ha acabat cap contracte amb cap equip els darrers 12 anys, perquè tots han hagut de 'renunciar' als seus serveis): "Para jugar en zona hay que vivir en zona". Sobra dir que els equips de Lillo viuen en zona, la zona de descens per ser més exactes.

JM Lillo (sí, ell altre cop): "Del Barça hay que vigilar hasta el masajista".

Johan Cruyff: "Si no marcas goles es casi imposible ganar el partido". No rieu, llegiu entre línies. Si no marques tu, igual es fan un gol en pròpia porta, o hi ha llançament d'objectes i la UEFA et dóna un 3 a 0, o hi ha tanda de penals... Nens, que ell és el mestre.

Johan Cruyff: "Disfrútate". Jo hi era, ho va dir. És el rei.

Carles Rexach: "El pitjor que et pot passar a la vida és que moris; i si mors, t'enterren i ja està". La millor filosofia oriental a l'abast de tothom. És de Pedralbes, menja carn, vesteix xàndal, comenta els partits a TV3. Senyors..., de barret. Traient trascendència al futbol.

Bill Shankly (entrenador del Liverpool els 60): "Hi ha gent que creu que el futbol és qüestió de vida o mort, estan equivocats, us asseguro que és més important que tot això". Una de les frases definitives sobre l'esport rei i que ens il·lustra que, a part de viure o morir, hi ha una tercera via que desconeixem i que faríem bé d'investigar.

Vujadin Boskov: "Futbol és futbol". Si vostè no entén res del futbol, corri i pengi's aquesta frase impresa a tamany de lletra 72 al sostre de l'habitació. Nul·la a nivell epistemològic, però molt útil per entendre que a dins del camp pot passar tot i, a més, qualsevol ximple ho pot entendre.

Presidents

Jesús Gil: "Al negro del "Tren" Valencia le corto la cabeza. ¡Que se muera!"
"Mi error ha sido tratar a los jugadores como personas"
"No hablo con (el entrenador argentino Alfio) Basile, porque nuestros horarios no coinciden: cuando yo me levanto, él se acuesta" ( perquè no especificava horaris?)
"Los jugadores son figuritas de mazapán. Por mí, que se mueran"

José María Caneda (president del Compostela, a Jesús Gil): "No le pongas la mano encima a mi gerente". Noti's que no diu 'el gerente de mi club', sinó 'mi gerente'. Com si el gerent del Compostela portés els comptes de la família Caneda.

Josep Lluís Núñez (parlant de Cruyff): "Tinc un preparador que mai sap el que es té que fer. Si un dia es té que fer això, diu 'pffff... pues farem lo altre'". Frase diàfana, si canviem els 'té' per 'ha'. Núñez tal com raja. La vida de tots seria tan bonica si el FC Barcelona seguís amb aquesta combinació a la llotja i a la banqueta, tan pròspera que va ser. En títols i en frases cèlebres.

Lorenzo Sanz: "Había una serie de entradas que no se podían vender pero se han vendido". La frase es pot dir en actitud de resignar-se, de lamentar-ho, de ventar-se'n o de constatar-ho. Lorenzo Sanz es queda a mig camí de totes elles, amb l'actitud de la persona que agafava tres milions de pessetes de la recaptació d'un partit del Madrid per anar a jugar a pòker.

O era al mus?

SÈRIES: "Area 88", el drama del japonès volador

2007-08-18T13:07:00.000-07:00

Si has seguit les 3 hores de l'animació de "Area 88" el darrer moment en que veus el protagonista és una espina de peix que t'empasses i ja no et surt de la tràquea. Un moment que quan et parlin d'aquesta història et vindrà directe al cap, com un malson.

Des de fa dècades, els japonesos han demostrat al món que no tenen res a envejar a ningú en el món de l'animació. A finals dels '70 els seus productes van començar a treure el cap a l'estranger. Aquestes sèries van tenir un impacte important, cas de "Heidi" o "Marco", tot i que les autèntiques joies van tardar molt a arribar a les pantalles d'Occident, i totes les que es van produir abans del 'boom' de "Bola de Drac" no van tenir l'impacte que haurien merescut si haguessin vingut després de la voràgine de Goku.

En l'oblit per molts quedaven sèries com "El capità Harlock" -no n'han abusat les reposicions i els més joves a penes la coneixen- i una de les obres mestres de l'animació japonesa vuitantera, "Area 88". Quedaria petulant dir que ha estat la millor sèrie d'animació sobre avions, precisament perquè aquí no n'hem sabut gaire, però bé es mereix el petit resum que n'anem a fer.

"Area 88" va aparèixer en còmic (acaba mmmmm... bé), en OVA -i al nostre estat l'equivalent en vídeo- (acaba mmmmm... malament) i, darrerament, al Japó, en sèrie (va acabar a mig fer).
A les Espanyes només va arribar, doncs, en un precari llançament en vídeo, tot i que a altres llocs es va fer serialitzat. Es dividia en 3 parts "Traición en los cielos" (que poètic!), "Sendero de lobos" (Machado, retira't si no ets mort) i "Espejismo abrasador" (pura lírica japonesa).

La cosa va d'un jove pilot que s'acaba de graduar, el japonès Shin Kazama, un autèntic as de l'aviació que, a més, està promès amb Ryoko, la filla del president de la Kansai Airlines, una companyia d'aviació. El mosso se les promet molt felices, però un altre pilot, Kanzaki, amic seu
de la infància l'emborratxa i li fa firmar un contracte amb molt mala llet. Ha de servir en una força aèria de mercenaris durant tres anys en una remota i perillosa regió del Pròxim Orient (Area 88), on tots sabem que mai hi ha problemes.
A partir d'aquí, mentre Shin, que detesta la violència, es juga la vida a l'aire i es veu forçat a matar, Kanzaki va fent i desfent fins a convertir-se en president de la companyia. Per dolent, dolent i més que dolent acaba entre reixes, però la vida de Shin i Ryoko ja està esbiaixada definitivament. Shin, al final, s'allibera del contracte, però -en un 'the end' arxilacrimògen- es torna a acomiadar de Ryoko i se'n torna a morir a l'Area 88.

La veritat és que amb aquest resum ens quedem molt curts i no fem justícia a la complexitat de la història i el superb retrat dels personatges, començant per un protagonista que amb la seva carona de dibuix dels '80 té més expressivitat que Tom Cruise en tota la seva senyora filmografia. "Area 88" és una obra marcadament antibèl·lica, lluny de subproductes feixistes com "Top Gun" o "Con Air". I si és cert que, al final ja, el protagonista assumeix que a vegades ha de matar per sobreviure, és perquè ell també és el primer que assumeix que està esguerrat i que no té gaire ganes de seguir viu després d'aquella bogeria. Shin (en japonès "cor") continua horroritzat amb la guerra, però s'adona que no podrà viure mai com una persona normal, i això el destruirà. Les històries dels secundaris també són de mocador, per exemple, el seu amic-enemic Kanzaki, que després del pas pels orfenats s'ha convertit en un home sense escrúpols, però que en el seu fur intern s'horroritza d'haver traït a Shin; o Boris, el pilot rus de l'Area 88 que sempre deixa el llum obert perquè sap que a la foscor l'esperen els amics que ja han mort, i que amb l'avió tocat demana per ràdio a Shin que apagui el llum.

Hi ha un joc de consola, però a mi em sembla una broma pesada, i més coneixent el matís antibèl·lic de l'obra i com pateix el protagonista quan pilota.

En definitiva, encara que el dibuix sigui de fa dos dècades i una mica 'demodé', "Area 88" és un gran reserva de l'animació, una obra que no té caducitat. Tres hores d'un trepidant drama bèl·lic amb imatges que quedaran gravades a la nostra retina, com la cara de Shin en la seva darrera aparició, amb un somriure tan trist i amarg, i tan decidit a la vegada, que queda com a principal i aclaparador record d'aquest impactant producte fílmic.

Cap a una nova classificació de pel·lícules en funció de l'espectador

2007-08-05T14:38:00.000-07:00

Els meus amics més propers ja saben bé que vaig tenir la idea (?)
de buscar una nova concepció de la classificació dels productes audiovisuals. Normalment, les revistes i els diaris ho classifiquen tot amb estrelles que es refereixen a criteris qualitatius (regular, bona, obra mestra). Res a dir-hi, només que, per certes que siguin, només són en funció del crític o dels cinèfils. Jo, que he dedicat els darrers tres anys -i encara ho faig- a l'anàlisi de pel·lícules en els meus estudis, sóc completament respectuós amb aquestes categories, només que de cara al gruix de l'espectador, no són sempre exactes.
Per què? Doncs perquè hi han pelis molt bones que no les aguantes sense adormir-te, i un cop despert, has de mirar al típic imbècil que ve a fer-se l'interessant i dir-li que si el moviment de càmera això, el contraplà i la mare que el va parir. En canvi, hi han pelis que com a crític només puc menysprear però que com a espectador es gaudexien de mala manera. Per tant, per al comú de les pel·lícules, anem a proposar una nova classificació ajustada als gustos de l'espectador primitiu i crispetaire.

Categories

Xunga. Bé, la peli que has vist no s'agafa per enlloc. D'acord que et vol divertir i tot això, però les coses no es poden fer tan malament. Cal pensar que el mal gust té un límit. A més, han copiat coses d'altres pelis que sí que valen la pena. Exemples: "Eragon", "Gente pez", "Torrente", etc...

Tira. Surts del cine emmurriat, tot i que t'estaràs una estona discutint amb tu mateix si ha valgut la pena pagar l'entrada. No en va, mentre durava la peli has oblidat la piga que li acaba de sortir a la teva xicota (o xicot), però xerrant amb el psiquiatra també se t'hauria oblidat. Exemples: "El rey escorpión", "Starsky i Hutch" (film), "Los ángeles de Charlie" (film), etc...

Mola. Fill meu, la pel·lícula podia ser dolenta, però has babejat com mai. Pel·lícules d'acció trepidants, distretes, en les quals voldries estar dins la pantalla (com a norma general, per repartir castanyes també). No tenen perquè ser dolentes cinematogràficament, encara que moltes ho són. Quan surts del cine dius "güena, güena" encara que el crític del diari potser la destrossarà. Exemples: "Rocky" (totes), "Pathfinder", "La máscara del zorro", etc...

Asuntu. Bé, les pelis 'asuntu' ja impliquen un salt qualitatiu i de sofisticació. Són enrevessades, ben fetes, t'acostumen a aclaparar amb un final gens 'happy end' (hi ha de tot, però), són dures i gens amables amb l'espectador que va a passar l'estona. Són pel·lícules d'una gran complexitat, que deixen a l'espectador quan surt del cine amb una sensació estranya, de desbordament, ple de perplexitat, però segur que ha vist una cosa treballada i que val la pena. Exemples: "El truco final" (i totes les altres de Christopher Nolan), pelis de Kubrick, "Brokeback Mountain", "Crash", "21 gramos".

Genuflexió. Surts del cine, però ja comptes els minuts per arribar a casa i baixar-te-la per l'eMule. Una pel·lícula rodona, perfecta, que uneix el divertiment, l'emoció i la bona factura. Mira a la teva butxaca, t'has guardat la teva entrada i n'has robat alguna als teus amics. Tant fa, ells també estan contents, el dimarts repetireu. Exemples: "Indiana Jones" (les tres), "El Senyor..." (1 i 3, preferentment), "El ilusionista", "300", etc...

Preguntes

- Una peli pot ser 'mola' i 'genuflexió'? Per simplificar-ho, una peli 'genuflexió' és la suma de 'mola' i 'asuntu', només que al final no et queda cap sensació de polèmica, aclaparament o estranyesa (que és com acostumen a acabar les 'asuntu'). Una peli 'genuflexió' ja implica que és una peli 'mola', però millor encara.

- Què és "El último mohicano"? Un cas molt difícil, ja que té coses de les tres categories més avançades: la diversió pura de 'mola', certa densitat de la categoria 'asuntu' i la grandesa de l'apartat 'genuflexió'. L'he vist tants cops que em decanto pel darrer cas. Si repeteixes molt, és que és 'genuflexió'.

- És millor una peli 'asuntu' o 'genuflexió'? Són diferents, ni millors ni pitjors, però com que ara parlem en funció de l'espectador, cal prioritzar les 'genuflexió'. En canvi, l'equivalència entre 'asuntu' i 'mola' és pràcticament total.

- Què diferencia una peli 'xunga' de les 'tira'? Molt fàcil, al sortir de la primera vols matar al director.

- Valen aquestes categories pels dibuixos? Per les sèries amb gent de carn i ossos sí, no pels dibuixos animats. En aquest cas hi ha tres úniques categories:

Cutre. Que es justifiqui qui ho mira (Els fruittis, Heidi, Marco -no el noi d'Ayvalà, no us confongueu-...)
Ja creixeràs. Valen la pena de petit, però no es poden mirar sempre (Els barrufets, Chopy i la princesa, Willy Fogg...).
Flipa. Bon disseny i castanyes i rajos per fer passar l'avorriment (Bola de Drac, Caballeros del Zodíaco, Inuyasha...)

Altres productes d'animació, ja en sèrie o bé en pel·lícula (American Dad, El doctor Katz, The Simpsons, Los Increíbles...) caldria encabir-los més en categories que hem exposat primer.

Apaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa, obriu la programació i poseu-vos a pensar.

SÈRIES: "Hotel Fawlty". Els alegres estiuets de Torquay

2007-07-16T13:30:00.000-07:00

Bé, en aquest espai que ens ofereixen amablement els senyors de blogspot hem passat per la fantasia, la sit-com, l'aventura iniciàtica, el genial humor de l'absurd, l'epopeia i, en la darrera aportació, ens vam rebaixar a parlar de Ventdelplà. Tot això, per demostrar que a la vida hi ha contrastos.

Bé, "Hotel Fawlty" està a les antípodes de "Ventdelplà". Rodada en dues tandes de sis episodis, el 1975 i el 79, va ser votada en el seu temps en el num. 1 dels millors 100 programes britànics pels crítics, l'any 2000. La inspiració està en unes vacances que van fer els Monty Python en un hotel de Torquay, durant la qual es van trobar un propietari amb unes maneres no del tot ortodoxes. Això va ser la metxa perquè el matrimoni de John Cleese (futur Basil) i Connie Booth (futura Polly) ideés aquesta hilarant comèdia. Desgraciadament, el salt espàcio-temporal no ens permetrà conèixer aquell establiment en el qual es van basar els Monty Python, però almenys aquests van quedar ben descansats recreant-lo de la mà de John Cleese.
L'argument és senzill, però la descarnada i delirant interpretació que els actors fan dels personatges converteix cada pla en un 'show' per si sol: Basil Fawlty i la seva dona Sybil regenten un petit hotel a la Riviera anglesa (Torquay pels amics), acompanyats per un servei lamentable i visitats per un personal no massa mesurat, cada estada a l'hotel acaba com el rosari de l'aurora (i amb la nostra mandíbula desencaixada).
PERSONATGES:
Basil: Un temperamental (histèric), aclaparat (caòtic) i peculiar (impresentable) propietari d'hotel. Maltractat psicològicament (i a cops d'altres maneres) per la seva dona, té un tracte no massa distingit amb els seus clients que acaben surtin per potes, exceptuant un coronel que és una relíquia vivent i dues velles que per l'edat van conèixer l'antiga Babilònia. Ell vol atreure persones amb classe a l'hotel, perquè pugi d'standing, els resultats queden a la vista al final de cada capítol.
Sybil: L'esposa de Basil parla pels colzes per telèfon i fuma com una carreta. A part d'això martiritza al seu marit amb comentaris irònics que són contestats amb encara més mala llet. Sap manar i té bona mà en les relacions públiques, però es concentra únicament en parlar pel auricular amb una tal Audrey.
Manuel: Cambrer mexicà (a la versió original era de Barcelona) que té tantes dificultats per parlar l'anglès com jo el swahili. Dots idiomàtiques a part és una criatura tendre i un inútil total, que acostuma a anar acotat perquè està acostumat als calbots de Basil. Si ets un client i vas a l'hotel, no li parlis en anglès si no vols sopar cianur.
Polly: Segurament és el personatge més competent de l'hotel. Aquesta cambrera és una estudiant d'art que no ha tingut més idea que treballar en l'hotel Fawlty. Malgrat que no és del tot sol·lícita amb els clients quan aquests ho voldrien, és la que acaba treient sempre les castanyes del foc. Té la virtut d'ajudar sempre al que té les de perdre, sigui Basil contra Sybil o Manuel contra Basil.
Terry:El cuiner de Fawlty Towers. L'arcà del seu art culinari és que si l'entorn del menjar és brut, el menjar tindrà més gust. D'aquí inferim que, seguint la cadena de raonament, si la cuina fos neta, el menjar seria una merda. Les màximes de treball de Terry dónen per una tesi doctoral "El certificat ISO 9001 a la cuina anglesa dels '70".

Malgrat que la base de l'humor anglès descansa en part en els diàlegs aguts i irònics, com els que tenen Basil i Sybil, "Hotel Fawlty"-"Fawlty Towers" arribava al deliri amb els gags visuals de John Cleese i Andrew Sachs (Manuel), dos consumats mestres en aquest art.

Curiositats:
-- John Cleese i Connie Booth (que feia de Polly) estaven casats el 1975, en els primers sis capítols. En els segons, el 1979, ja estaven divorciats.
-- Andrew Sachs era d'origen jueu alemany i va fugir de nen pel nazisme. La veu que se sent a la versió alemanya de la sèrie és precisament la seva.
--Actualment hi han a Estats Units dos intents de fer un 'remake' d'"Hotel Fawlty". Haurien de saber que sense Cleese, és impossible (o que mentre ens recordem de com ho feia Cleese, és impossible)

SÈRIES: Odio "Ventdelplà"

2007-06-29T03:59:00.000-07:00

"Ventdelplà" va començar l'hivern del 2005 com una proposta innovadora, una sèrie que bevia del costumisme i que es podria situar en l'òrbita del "culebrot", que seria emesa dues nits consecutives durant la setmana.
La tarja de presentació de "Ventdelplà", o "Encefalograma pla" pels qui demanem alguna cosa més en una sèrie, era excel·lent: venia de la mà del guionista Josep Maria Benet i Jornet, un dels 'cracs' de la ficció catalana, i comptava amb dos dels millors actors nacionals de la seva generació, Emma Vilarasau i Ramon Madaula. Sobren les paraules sobre Boixaderas o Joan Crosas, dos enormes intèrprets que s'han arrossegat per aquesta producció dilapidant el seu talent.
Bé, "Ventdelplà" (VdP per simplificar-ho, donat també que la sèrie és ben simple), té bons guionistes, bons directors, està ben feta i té molt bons actors, però és una sèrie per oblidar (anava a posar una m... de sèrie, però els meus assessors legals m'ho han desaconsellat).

La primera temporada de Ventdelplà tenia encara algun dels actius que es suposen de les produccions de TV3, una mica de costumisme ben entés i de drama. Es va tractar amb una sensibilitat acceptable el tema dels maltractaments, el desamor, la separació, etc... Les bases perquè un li agafi mania a la sèrie ja s'anaven estructurant, naturalment. Els despropòsits es van accentuar amb la segona temporada. La santa doctora protagonista -Teresa Clarís-, amb els seus quaranta-força anyets, continua portant de cap homes de 35 anys. A la primera crisi de parella que té s'embolica amb el personatge de Josep Linuesa, que després desapareix(A VdP els personatges apareixen i desapareixen perquè sí, com el Guadiana però sense arribar al mar).

El 'show' continua amb el personatge que interpretava Boixaderas, que és algú que mira d'atropellar la seva ex-dona, ella és tan bona que no el porta a judici un altre cop, i ja redimit, després es converteix en un Robin Hood que denuncia als traficants de drogues. Al traficant en qüestió no se li ocorre marxar de l'Estat, sinó que va rondant per aquí buscant venjança. I a partir d'aquí que si et segresto, que si t'espero aquí a fora, etc, etc, snif, snif...

Tema a part és la qüestió de la secta, que va ser el 'millor' de la 2na temporada. Roser, la professora, entra en un secta després que sapigués que la seva parella era un delinqüent (bon noi, però delinqüent). La Doctora Amor i la vídua del taxista mort pel traficant que déiem abans (...) planegen entrar en plan Equipo A a l'edifici de la secta per convèncer la Roser que fugi d'allà. Després, s'alien amb el delinqüent per raptar-la (sí, més punts suspensius) i fer-la entrar en raó.

És espectacular també quan Teresa i David van a viure junts, i a més, els seus fills ja estaven sortint: David li pregunta al seu fill Martí si, ara que tots viuran junts, vol dormir a la mateixa habitació de l'Isona (...). Tenen 16 anyets les criatures, per molt 'progre' que sigui un pare, permetria això a un fill?

VdP és una sèrie de riure encoberta... o és quelcom que frega el patetisme. Situacions irrisòries vestides de costumisme, un poble que fins i tot l'empresari dolent en el fons té un cor de Bambi, personatges que són caricatures i que els seus problemes tenen menys credibilitat que Zapatero parlant de l'Estatut. VdP retrata una Catalunya feliç i semifolklòrica, on tothom parla català, on la gent és solidària i té segones, terceres i quartes oportunitats, una Catalunya idíl·lica, que no existeix. Però VdP també en certa manera, involuntàriament, ridiculitza la nostra Catalunya interior i la fa carrinclona, per no parlar de les trames, subtrames i historietes surrealistes que duren menys que l'estiu a Groenlàndia (algú se'n recorda del jaciment ibèric?-que per cert acostumaven a estar a turons, no en llocs sense relleu!!!). VdP vol ser costumista i dramàtica, però a mi només em sembla grotesca i delirant, i exagera les històries simplement perquè no és creïble. Un amic meu em va dir que es pren The OC com una sèrie de riure, per la fatuïtat amb que viuen aquells rics. A mi, VdP no m'arrenca ni un somriure, només em fa preguntar-me quina és la seva intenció.

SÈRIES: "Caballeros del Zodíaco". Tragèdia grega, drama èpic i gays justiciers repartint mastegots

2007-06-16T05:19:00.001-07:00

Sense els països llatins, "Los Caballeros del Zodíaco" ("Saint Seiya" en l'original), no hauria estat més que una d'aquestes moltes sèries d'animació japonesa que passen un bon moment i s'esfumen. Però CdZ va arrasar a França, Mèxic i tot Sud-amèrica i segurament és la producció animada japonesa que té més fans.

Partint d'un còmic de Masami Kurumada a "Shonen Jump" publicat a partir de 1986, el mateix any va començar la animació. El manga té 28 volums, dels quals se'n van adaptar 2/3 parts, deixant de moment la darrera saga, la de Hades, sense animar. Van ser 114 episodis -fins el 1989-, i de moment explicarem aquesta part, que és la que es va conèixer aquí. L'animació va anar a càrrec de Shingo Araki (Lady Oscar, Capità Harlock), millorant molt la ploma de Kurumada.

Cada 250 anys, la deessa Athena reneix per combatre el Mal, i en especial Hades, emperador de la Mort. Athena té el suport dels seus 88 cavallers (o "saints"), cadascun dels quals representa una constel·lació i té una armadura, i que es subdivideixen en categories d'Or, Argent i Bronze. Els "saints" tenen més o menys poder en base al seu cosmos, una mena d'energia interior. La cúspide de les forces del bé són els 12 cavallers d'or, els 12 signes del Zodíac, que custodien a Athena al seu Santuari. Però en la nostra època, el cavaller de Bessons, Saga, va ser posseït per un esperit maligne i va desterrar Athena del Santuari, enganyant als altres cavallers i posant-se com a Patriarca. Athena era un bebè i va ser recollida per un milionari japonès que tenia 100 fills (sí, 100), els quals van ser enviats a convertir-se en cavallers també per ajudar-la. Amb els anys, només cinc (els de la imatge) estan capacitats com a cavallers de Bronze i seran ells qui ajudaran a Athena a tornar les coses al seu lloc al Santuari.

Personatges.

Seiya (Pegàs, segon portador de Sagitari). El protagonista, i un personatge pla i simple.
És obtús, tossut i neci, i només té a favor el carisma de ser un gran amic i de xupar molta càmera. Sempre s'aixeca, degut a que -a diferència dels altres- no té neurones i no hi ha manera humana o divina d'aturar la seva activitat cerebral. És clar, no en té.
Shiryu (Drac, segon portador de Balances). Com indica el seu signe zodiacal, és el més equilibrat i sensat dels cinc protagonistes. L'únic que té una parella estable, també. És un cavaller modèl·lic, de gran noblesa, amb un concepte del sacrifici i la germanor commovedors.
Hyoga (Cigne, segon portador d'Aquari). Desperta passions femenines dins i fora la pantalla. Sens dubte, Hyoga és el que ha evolucionat més, i el que ha patit més per assumir el que és un cavaller. Un adolescent que ho ha perdut tot i que sap que no hi ha camí de retorn.
Shun (Andròmeda, segon portador de Verge). Pacífic i pur com el cristall, Shun mai accepta el camí de la força, ni que sigui per la justícia, i això l'afectarà sempre. Segurament té el cosmos més poderós de tots, però s'inhibeix, i moltes vegades amb efectes dramàtics.
Ikki (Fènix, segon portador de Lleó). Germà de pare i mare de Shun. Primer va servir el mal; ja reconvertit, és el millor Bronze i un cavaller temible. És solitari, agressiu i coriaci, però duu l'amor i la justícia en algun lloc de l'ànima i és el que sempre salva els mobles. Com el Fènix, ell i la seva armadura reneixen després de caure. Un gran cavaller i un personatge memorable.

Després del Santuari, la segona tanda de la sèrie no va partir del còmic, sinó directament de la productora Toei. Es tracta de la saga d'Asgard (caps. 74-99), basada en els mites nòrdics. La princesa Hilda és capturada per la maledicció de l'Anell dels Nibelungs i desperta els 7 déus guerrers per dominar el món. A contrarrellotge, els 5 Bronzes han de lluitar contra els guerrers nòrdics i alliberar Hilda del control maligne, abans el gel dels pols no es desglaci i s'inundi el planeta (tema molt de moda ara). Uns episodis controvertits, però molt estimables, primer pel excel·lent disseny d'armadures i personatges de l'animadora Michi Himeno; en segon lloc, pel treball dels guionistes, que van dotar a cada déu guerrer d'una història personal impactant. Els adversaris aquí eren personatges de gran noblesa i valor personal, i tot acaba com el rosari de l'aurora.
Finalment, els 114 episodis es tanquen amb la saga de Posidó. Aquest déu vol inundar la terra amb pluges torrencials i refer-la al seu gust. Els cavallers acompanyen a Athena al fons del mar per destruir els set pilars de cada oceà i que les aigües tornin al seu lloc. En aquesta història descobrim al terrible Kanon de Gèminis, germà de Saga, que és qui ho ha manipulat tot des de sempre, però que a la posterior hsitòria d'Hades es passa al cantó bo i té un paper heroic com el seu bessó. La de Posidó és una temporada també discutida, però amb grans moments, en especial els combats de Hyoga i Shun.

CdZ va tancar-se aquí durant 10 anys. La clau de volta és que l'empresa de joguines Bandai, que patrocinava la sèrie -venia maquetes de les armadures-, es va retirar degut a la baixa audiència. Quedava per fer la millor part, la saga de Hades, represa el 2002, però això és una altra història.

A vegades amb un argument agafat amb pinces, CdZ va triomfar pel enorme encert en el perfil dels personatges, d'un gran profunditat psicològica. Cada cavaller, sobretot cada "Gold saint", té una legió de fans, amb webs dedicades i fòrums on la gent s'insulta sobre qui dels seus favorits és millor. Cdz/Saint Seiya està marcada pel fatalisme -al revés del positivisme de Bola de Drac, on tothom ressuscita-, amb uns protagonistes marcats per la desgràcia, que viuen amb la convicció que tard o d'hora cauran en combat. Hi ha en els cavallers una resignació davant el seu destí, per viure una vida sense cap altre remei que la lluita. Tot això confereix a la sèrie una tonalitat crepuscular, però sempre amb una mica d'esperança, la de batre's per un futur millor.

CdZ, al revés d'altres sèries on es diferencia el bé del mal, té un component de guerra ideològica. La majoria d'antagonistes no lluiten pel mal, sinó per lleialtat al seu déu, per fidelitat als seus companys, per una altra concepció del món o perquè veuen que és el seu destí. Quasi bé tots els guerrers d'un o altre bàndol són homes d'una gran noblesa, i a partir de meitat de la sèrie, gairebé cada combat acaba amb un drama. Un botó de mostra és la lluita entre Camus i Hyoga, la millor de la sèrie, que són mestre i alumne; o la d'Ikki i Mime, a Asgard. En la sort dels personatges anirem veient que no és l'atzar, sinó un destí còsmic qui ho domina tot. Per això no és casual que Shun i Ikki es canviin els papers al sorteig del lloc d'entrenament, o que a Shiryu i Hyoga els toquin mestres del mateix signe zodiacal, dels que heretaran les armadures. Hi ha una voluntat oculta i prodigiosa darrera de tot. CdZ, en aquest aspecte i en altres com el de nombre total de "saints" és especialment críptica, amb nombroses el·lipsis que fan que l'argument sigui caòtic, però creixi en interès.

Per últim, tractar el tema homosexual. Hi ha almenys mitja dotzena de cavallers amb estètica poc o molt gay, i hi ha algunes escenes, com la de Shun "escalfant" a Hyoga congelat, que es van considerar "massa gays" pels nens. D'aquí a que les pressions d'associacions de pares fessin que es retirés la sèrie de T5. Dues coses: 1-De 50 i escaig cavallers que surten, que 5 ó 6 siguin gays no és més que la proporció normal a la societat; i Shun, de fet, només salvava a un germà seu, per tant, encara que Shun fos gay allò no té perquè ser una escena gay, i si ho és... bé, podia ser pitjor, anaven vestits. 2-Molts dels pares exemplars que es van queixar del rotllo gay i violent després devien votar a l'Aznar, que autoritzava venda d'armes a llocs que es passen els DDHH pels collons i aplaudeix la bogeria d'Iraq. Coses així amb els "caballeros" no passarien, perquè Ikki o gays com Shaka de Virgo i els Gèminis es ventilarien aquests exèrcits en cinc minuts i tindríem la pau al món, o algu així.

En resum, CdZ és una sèrie brutal. Si bé repetitiva en l'argument a vegades, tremendament generosa en oferir-nos emotivitat i èpica. La banda sonora, superba, una finestra més a aquest món d'epopeia, és una de les millors de la història de l'anime. I què no dir d'uns personatges com Ikki, Shiryu, Hyoga, Camus, Saga, Shaka, Kanon, o fins i tot el retardat mental del protagonista, amb els que tothom es va identificar o per gays o per salvadors del món.

SÈRIES: "Seinfeld", l'absurd de la quotidianitat

2007-06-08T05:55:00.001-07:00

Els quatre 'garrulos' que teniu a la dreta són els protagonistes de la sèrie d'humor més ben considerada de tots els temps. "Seinfeld", nom de l'autor i protagonista -amb el mateix nom- de la sèrie, es tracta d'una sit-com nord-americana de nou temporades que es va acabar en la cúspide de la seva fama.

"Seinfeld" es tracta d'una comèdia urbana situada a Nova York en la que quatre amics (amics més o menys) van fent la seva vida normal, només que aquesta vida "monòtona" està esquitxada d'anècdotes i personatges grotescos. Entre els protagonistes tenim en primer lloc a Jerry Seinfeld, que com a la vida real és un humorista que fa monòlegs a clubs (cada episodi acaba amb un d'aquests), i és el que ha de resistir als altres tres amics: Elaine, ex-nòvia, hedonista i mordaç, que treballa en una editorial; George, baixet, lleig, hipocondríac i insegur; i Kramer, el veí, egoïsta, provocador i un 'freak' amb tots els ets i els uts.

S'ha definit a "Seinfeld" com una sèrie sobre "res" (about nothing). No deixa de ser cert, perquè els protagonistes no evolucionen ni maduren al llarg de nou anys, sinó que continuen sent mesquins, caricaturescos i tendres. És un producte d'humor pur jueu (tres dels protagonistes i el productor Larry David, que també hi posa la nota autobiogràfica), com ho demostra el caràcter urbà i autoparòdic de la sèrie. Es parla de temes banals i absurds (la primera i la darrera conversa de les nou temporades és sobre el botó d'una camisa), però passats pel filtre d'una genialitat i una brillantesa difícilment equiparables a cap altre aparició televisiva. Un humor amb molta, molta mala llet. Aquest cinisme traspassa les fronteres d'allò políticament correcte, com quan la promesa de George mor després d'una reacció a la cola en mal estat del revers dels sobres que llepava, quan enviava les invitacions pel casament. Les nòvies de Jerry, el protagonista, també són font de gags hilarants, cas de quan Jerry demana a Elaine que vagi a una sauna a comprovar visualment si la seva nòvia actual té els pits o no de silicona, ja que ell sospita quelcom artificiós darrera la brusa.

La sèrie es va acabar perquè Seinfeld (director-actor) va dir prou a la productora i va rebutjar la oferta més gran que s'ha fet per continuar un filó televisiu. Els seus actors no han tingut massa sort després de que s'acabés (passa amb totes les grans sèries, sembla que encasellen molt les seves criatures). Al país del bombo i la pandereta la va passar Canal + durant algun temps, però des de fa quatre anys ha desaparegut de la programació en obert. El que tothom té clar és que un fenomen així es repetirà a la pantalla, abans o després.

Sèries: "Bola de Drac", el viatge iniciàtic del nen-mico

2007-05-25T07:25:00.003-07:00

Amb el barret a la mà. "Bola de Drac" va ser la sèrie que va marcar una generació de catalans (i potser una mica més) als anys '90. Tot parteix de la història en format còmic (manga) que Akira Toriyama va començar a publicar a "Shonen Jump" el 1984 i que la Toei adaptaria a TV a partir de 1986. Avui ens quedarem amb la que molts considerem genuïna "Bola de Drac", els 1rs 153 episodis, que TV3 va emetre, pel nostre delit, des del febrer de 1990.

La història partia d'un refós d'una llegenda budista, però molt aviat tindria coordenades pròpies. Bulma, una adolescent amb descomunals aptituds científiques parteix a buscar les set boles de Drac, unes esferes màgiques que reunides permeten invocar un drac, Xèron, que concedeix qualsevol desig. Pel camí, Bulma coneix a Goku, un nen amb cua, que té una d'aquestes boles. Bé, ja tenim la base de no només els 153 episodis de la sèrie, sinó d'una història quilomètrica, perquè tan Bulma com Goku, sobretot el segon, surten i influeixen de principi a fi de la història.
En la seva recerca, tots dos aniran trobant altres companys de viatge que també cobegen les boles per les seves finalitats personals, però amb els que es van fent amics i s'acaben complementant. Goku després de l'hilarant final de la primera recerca, començarà a entrenar-se per fer-se més fort i veurem com tota aquesta primera part de "Bola de Drac" és, de fet, el seu viatge iniciàtic, en el que el petit muntanyenc ingenu i solitari es va fent home i esdevé el més fort de la terra.
"Bola de Drac" és divisible en tres parts molt clares, amb els interludis del Torneig d'Arts Marcials i l'apèndix de la història del Ventall Màgic. El denominador comú és un sentit trepidant de la narració i de l'aventura, una imaginació desbordant en el dibuix d'un món màgic, en el que conviuen bruixes, dinosaures i tecnologia punta, i també un sentit de l'humor genial i absurd. A més, és una exaltació de l'amistat, de la joventut i de coses com la innocència, l'esperit de superació, etc... Au, va, parem.
- Tenim la primera part, la recerca de Goku i Bulma de les boles de drac, on coneixem també Iamxa, el gran Follet Tortuga i companyia. Marcada per l'element màgic, l'exploració d'allò desconegut, un humor omnipresent i de partir-se la caixa i erotisme light.
- La segona part és la recerca d'en Goku de les boles contra l'Exèrcit de la Cinta Vermella. Aventura pura amb les dosis d'humor habituals de la sèrie, i el nen-mico que comença a madurar i a superar-se.
- El terç final de la sèrie, amb la irrupció del Mal en estat pur, Satanàs Cor Petit. Aquí la sèrie conjuga l'aventura amb l'element dramàtic, aconseguint ser vibrant i emotiva. Es manté també l'element màgic i de viatge iniciàtic. La cirereta de la sèrie.
Els personatges:
Goku: Un nen amb cua, pagesot i ingenu. Podria semblar l'heroi pla i justicier típic, però és que és tan innocent que marca la diferència. Té un poder ocult que va creixent (a part és clar, del de ser mico monstre) i un estòmac amb un forat negre: menja per trenta. Amic dels seus amics. Adorable, vaja.
Bulma: Jove científica de família rica. Amb un cartró de Kellog's i una pila alcalina pot muntar una ametralladora. Obviarem la faceta escalfa-braguetes.
Follet Tortuga: El mestre de Goku i Krilín. Té 300 anys i era l'home més fort del món. És savi, però més enllà d'això, és un perill pel gènere femení. Entranyable.
Krilín: El millor amic de Goku. Insegur, a vegades egoïsta, en el fons un tros de pa. Típic personatge que rep les castanyes primer perquè després el protagonista pugui venjar-lo.
Ten Xin Han: Alumne del rival del Follet Tortuga, Crein. Després es passa al cantó dels bons i és decisiu en la batalla contra Cor Petit. És un geni inventant i readaptant tècniques.
Xixi: Goku, en una tàctica per reconèixer quin era el seu gènere (als 12 anys no distingia una dona), li va tocar un lloc delicat, acte que ella va entendre com una petició de mà. Sis anys més tard es casaven, i així s'acaba la sèrie.

Difícilment alguna sèrie animada ens podrà tornar a impactar com "Bola de Drac", tampoc ja no tenim edat per això. "Bola de Drac" és un món on tot és possible, rodejat d'elements fantasiosos, ple d'indrets ocults i sagrats que esperen ser descoberts, on abunden objectes que ens permeten assolir un nou poder, una necessitat imperiosa o un desig latent. De l'espectacular però inferior "Bola de Drac Z" ja en parlarem un altre dia.

Detallet 1: Quan Goku dorm després de ser mico monstre, al capítol 12 (?), Ulong es pregunta si és extraterrestre. Toriyama ja ho tenia pensat?
Detallet 2: Quan Goku persegueix a Tambourine, el dimoni que ha mort en Krilín, hi ha un moment en que li diu que venjarà en Krilín i veiem com, sense moure's, els cabells se li ericen. És el primer atac de ràbia que té. Conclusió: es va estar a punt de transformar en superguerrer nou anys abans de la batalla contra Frízer.

SÈRIES: "Frasier", o les aventures d'un snob a Seattle

2007-05-16T05:59:00.000-07:00

Doncs us presentem una de les apoteosis de l'spin-off, és a dir, les sèries que agafen de pal de paller un personatge d'una sèrie anterior (en aquest cas el psiquiatra de la catxonda i vuitantera Cheers, aquella que passava en un bar de Boston). El psiquiatra és un tal Frasier Crane (al centre), que torna a Seattle, la seva ciutat natal, a viure amb el seu pare Martin i la fisioterapeuta anglesa d'aquest, Daphne.
A Seattle, Frasier treballarà de psicòleg radiofònic, és a dir, la gent truca i explica els seus problemes i el poca-solta els hi resol, i "resol" és un dir. També l'acompanyen en les seves pul·lulacions per Seattle (on sempre plou) la productora de la ràdio, Roz, i Niles Crane, el seu germà i també psiquiatra.

La sèrie va tenir 11 (!) temporades, del 93 al 2004, i a la Península Ibèrica la va emetre -més o menys- Canal + en obert. Als Estats Units es va fer un fart de col·leccionar Emmys, de fet,
fins a 37, més que cap altre producció televisiva.

Bé, aquesta sèrie no va tenir tanta tirada popular com Friends, precisament perquè el personatge central Frasier (Kelsey Grammer) és, més que res, un esnob, pedant i arrogant, que no fa altre cosa que cagar-la. Per postres, el seu germà Niles és una caricatura grotesca seva i estan en constant competició per veure qui és més classista. Tots dos estan al club de tastadors de vi, van a l'òpera (i mai al cine), només van a restaurants de cinc estrelles... Tots dos parlen francès, però no per entendre's amb els francesos, els haitians o els quebequesos, sinó per distingir-se de la resta de Seattle. En canvi, el seu pare i la fisioterapeuta són gent d'a peu, que suporten de mala gana l'arrogància i les fòbies de tots dos. D'altra banda, Roz, la productora, és una devora-homes que no es pot veure amb l'acomplexat Niles, que més d'una vegada s'ha rentat les mans després de tocar-la.

També mereix menció especial Eddie, el gos del pare, que moltes vegades Martin tracta millor que els seus propis fills (i no li falten motius). Ja acabant, i per posar un exemple, tenim el capítol en que es perd Eddie i Martin posa 500 dòlars de recompensa per trobar-lo.
-FRASIER-Cómo se te ocurre dar 500 dólares para encontrar un perro?
-MARTIN-Son 500 más de los que daría para encontrarte a ti.

Res, com diu el protagonista al tancar el programa: Buenas tardes Seattle y buena salud mental.
La que li falta a Frasier.

Parlem de sèries: Las aventuras de Brisco County Jr.

2007-05-12T03:55:00.000-07:00

Doncs això. Estic decidit a repassar les coses més rares i interessants que ens ha ofert el panorama catòdic, i començarem per aquesta meravellosa sèrie de principis dels '90.

La sèrie es va estrenar als Estats Units el 1993 i era una estrambòtica barreja de western, ciència-ficció i humor, tot amanit amb un toc sobrenatural. Va arribar a la Península la temporada 1996-97, quan TV2 la va emetre dues vegades seguides (massa poc).

Constava tan sols de 27 capítols de vora tres quarts d'hora. Tant la sèrie com els capítols es van fer curts, la veritat. La cosa va d'un llicenciat a Harvard com a advocat que ha de resoldre l'assassinat del seu pare, el sheriff Brisco County (el crim apareixia a l'opening) a mans d'una banda comandada per un tal John Bly que va darrera de la Esfera, un trastu amb poders sobrenaturals. Brisco County Jr. (Bruce Campbell, vist a Spider-man 3) es converteix en un pistoler justicier i anirà arreplegant amics i socis: Socrates Pool, una mena de banquer; un inventor el nom del qual no recordo; Lord Bowler, un entranyable cafre caçarrecompenses, primer rival i després amic; i Dixie, la nòvia cantant-cabaretera que acaba sent institutriu d'un príncep xinès. El principal aliat que té és el seu propi cavall, Comet, un animal amb més C.I. que Paquirrín (bé, tres o quatre Paquirríns i Pantojas junts), i que protagonitza varis gags delirants. El que més recordo és quan Brisco i Poole estan tancats dins una caixa forta i van cridant la combinació pensant que els escolta Bowler, i el qui obre la caixa és el cavall.

La sèrie anava evolucionant fins que capturaven tota la banda de Bly. Entre els rivals, també hi havia una pistolera interpretada per Jane Sibbett, que al cap de poc es convertiria en la lesbiana embarassada de Ross Geller a Friends.

Perquè només va durar un any no ho sabem. Aquí competia amb sèries com Sitges o el patètic futbol de dilluns a A3, però crec que vaig poder veure tots els capítols. Una de les millors sèries que he vist. TVE es podria haver estalviat alguna repetició de Verano Azul i reemetre-la.

En la meva opinió, Chanquete ja havia mort massa vegades.